Àfrica al cor

Conxita Tarruell i Llonch, sabadellenca, viatgera i activista cultural, li va canviar la vida des que el 2002 va visitar el Senegal amb motiu d’un viatge solidari. Amb posterioritat, i al llarg de dotze anys, vindrien més viatges solidaris i culturals a Senegal, Gàmbia i el País Bassari. En cada estada l’estima pel continent africà es faria més gran i més fonda.

Conxita Tarruell viatja sempre amb un quadern a la mà, pren apunts, tot ho consigna: els pensaments, les coneixences, les impressions, que sempre són profundes, ja que fins la més petita experiència li cala fons. Així, als apunts presos en aquell primer viatge s’hi han anat sumant els apunts dels tres viatges que li van seguir, l’últim el 2014. Són autèntiques aventures personals sovint connectades a la tasca d’ONG’s com ara Catalunya-Casamance, i només és un exemple dels molts que podríem esmentar. Aquestes aventures han anat propiciant una veritable transformació sensorial i espiritual en una viatgera inquieta, com ella mateixa s’autodefineix.  

Amb un il.lustratiu pròleg d’introducció a càrrec de Jesús Martín (fundador de l’associació de turisme sostenible ETHNIC), a La força del ritme i la percussió. Viatges solidaris i culturals pel Senegal i Gàmbia (Tushita Edicions) s’hi apleguen quatre llibres de viatges que componen el que en podríem dir ‘una bíblia-simfonia africana’. En aquesta lectura-concert hi participen molts protagonistes, moltes veus i diversos instruments musicals. La cultura africana és hospitalària i alegre, la gent comparteix el que té, i el cant i la dansa sempre actuen com a enllaç d’amistat al voltant d’una taula.

Amb el llenguatge directe i amable que la caracteritza, amb els apunts ben treballats i ordenats per capítols, i amb l’acompanyament d’uns mapes que situen rutes i llocs visitats, així com un apartat de fotografies que il.luminen el relat, en el seu llibre Conxita Tarruell dóna detalls molt precisos de les seves estades solidàries i culturals a Senegal, Gàmbia i el País Bassari, sempre acompanyada per altres viatgers els quals també tenen presència i veu en els llibres de la Conxita. L’autora mai no deixa de convidar a participar en la seva crònica als altres viatgers amb escrits amb les seves impressions, o amb creacions literàries pròpies, com ara algun conte (Rosa Pi) o una col.lecció d’haikus (Francesc Crespo), aquesta forma breu de poesia japonesa. D’aquesta manera el ventall de mirades sobre una mateixa realitat resulta ben ampli, i els lectors i lectores es poden fer una idea del que han vist i sentit els viatgers en el seu conjunt.

Així és la Conxita Tarruell i Llonch: una dona entusiasta, carismàtica d’esperit obert. Amb un cert esperit periodístic, i amb el propòsit d’incloure les entrevistes en el seus llibres, la Conxita entrevista gent vinculada als projectes solidaris objectes del seu interès, ja siguin escoles, hospitals o centres de formació professional, on els intercanvis personals i culturals són de tota mena. Així, tant la veiem assistint a un festival de música o d’art, com la veiem en un taller de costura en una cooperativa de dones o en la visita als infants d’una Escola Pia. No oblidem que la Conxita Tarruell és mestra. I és així com a través dels seus relats la nostra mirada es va amplificant, fent calidoscòpica també gràcies a l’entusiasta narració de tantes excursions exòtiques i interessants visites culturals que posen la mel a la boca. Tot plegat arrodoneix el paisatge mental que ens puguem fer d’aquests indrets africans, que en general ens són ben desconeguts.

Del que en diem l’Àfrica negra no en sabem gaire res llevat de les màscares imponents i altres elements rituals que s’exhibeixen en museus etnològics o d’art primitiu. I, no obstant això, la visió d’aquestes màscares religioses va ajudar a canviar, i no poc, l’art de Picasso, el gran pintor del segle XX. I és que Àfrica no deixa indiferent ningú que tingui prou sensibilitat com per llegir en l’espiritualitat negra, ja sigui que es manifesti a través de les religions ancestrals, amb els seus rics panteons de déus, deesses i figures divinitzades dels avantpassats, o en les més recents religions monoteistes com l’islam i el cristianisme.

En el seu assaig sobre espiritualitat i pensament africans, el professor Dominique Zahan esmenta un fil comú en l’espiritualitat de totes les ètnies que ell ha estudiat. En primer lloc, una consciència en l’home i la dona negres no tant del seu poder com a centre del món conegut com de la seva impotència davant del gran misteri de la vida. Això fa que aquest sentiment estigui polaritzat en quatre direccions: la terra, a baix; el cel i l’Ésser suprem, a dalt; els avantpassats, a un costat; i els déus i les forces naturals, a l’altre costat.

Cal parlar, doncs, de civilitzacions africanes i del desig de voler conèixer-les en la seva essència per poder transcendir la superficialitat amb què sovint se’ns presenten des d’una superbiosa mirada occidental. Això, sí, canvia el color de la pell de la gent i els seus vestits, que allà es mostren tan acolorits, amb els seus estampats fabulosos, alguns dels quals tenen significats simbòlics.

Sens dubte viatjar constitueix una oportunitat excel.lent per conèixer, per compartir i per descobrir altres maneres de viure i d’entendre el món. Amb els relats que dels seus viatges en fa Conxita Tarruell i Llonch podem observar, en efecte, com n’és de plural, la humanitat, i que aquesta pluralitat és la nostra riquesa a compatir.

Com en els altres llibres que ha escrit Conxita Tarruell, també en aquest llibre les fotos de la viatgera són fotos vives, plenes de veus i de música, que a l’Àfrica té un sentit que va més enllà del folklore, ja que és una mostra de l’espiritualitat d’un continent que ressona i percudeix en aquella part fonda des d’on estimem: el cor. La música africana encara conserva el seu sentit del sagrat, no és una simple manifestació de l’art per l’art sinó que la música és sagrada, té un sentit espiritual.

Els viatges marquen, i molt més encara viatges no convencionals com aquests quatre viatges de la Conxita per diversos indrets africans. Per això no és exagerat afirmar que La força del ritme i la percussió, de Conxita Tarruell, és un cant de lloança a l’Àfrica que aquesta viatgera intrèpida ha descobert, així com un recordatori amorós de la gent que ha conegut en els indrets visitats i als sentiments que aquesta experiència transformadora li han despertat. Tal com la mateixa Conxita Tarruell afirma, un viatge pot constituir-se en un episodi de creixement personal.

 A La força del ritme i la percussió trobem un relat ben complet d’aquesta transformació personal progressiva, d’aquest despertar a un temps, a un espai i a l’amistat amb una gent que amb la seva senzillesa eixamplen el cor, com si li tornessin l’oxigen perdut en la nostra envitricollada vida occidental. Potser un dels regals capitals d’aquestes aventures africanes és que propicia en els viatgers la connexió amb el fons de cadascú, amb ingredients tan humils, tan franciscans, com la força, l’energia, l’hospitalitat, el ritme, la serenor, la pau i l’amistat, la cordialitat, la bonesa i la bellesa del que és genuí i es mostra tan transparent. No en va Conxita Tarruell i Llonch* dedica el seu llibre als infants senegalesos i gambians que la van captivar amb la seva mirada transparent, tot fent una menció especial per a la filla de la jove Fàtima, que va rebre el nom de Conxita en senyal d’amistat. Motius per sentir-se lligada emotivament a l’Àfrica no n’hi falten.  

*Per saber més de l’autora i els seus viatges: http://conxitat.wordpress.com