El laberinto de los espíritus

Passions i intrigues en una Barcelona encara colpida pels estralls de la guerra civil i la repressió del franquisme. Situacions extremes en mig d’una trama corrupta i criminal que s’insereix en els punts neuràlgics de l’estat. Segueixen els personatges que ja coneixíem a l’Ombra del Vent, s’han fet grans, han madurat però la intensitat vital de la novel·la ens els presenta com a veritables artífexs d’una gran història narrativa.

Carlos Ruiz Zafón és nascut a Barcelona però viu a Los Angeles d’ençà la meitat dels anys noranta on va desenvolupar tasques de guionista compaginant-t’ho amb la seva carrera literària.

Va començar escrivint novel·les juvenils: El príncep de la boira, El palau de la mitjanit i Les llums de setembre però potser la que destaca més és Marina. Amb ella obtingué el premí de literatura Edebé de novel·la juvenil. 

Però la novel·la que sens dubte el va catapultar cap a la fama va ser l’Ombra del Vent que es considerà un dels fenòmens literaris més importants contemporanis, tant pel nombre de vendes i traduccions com pels nombrosos premis que ha obtingut. Considerada com una obra mestra de la literatura popular, combinant elements de novel·la fantàstica, amb móns confegits de manera magistral i amb un seguit de trames i subtrames encadenades que confegeixen una narració extraordinària. Combinació acurada de política, humor, terror i naturalment amor que la fan una novel·la sorprenent i que atrapa des del primer fins el darrer instant.

Desprès de El Juego del Àngel que al meu parer no té els nivells de qualitat comparables amb L’ombra del vent, sense que això vulgui dir que no sigui una excel·lent novel·la, crec que Zafón tornarà a aconseguir atrapar amb al seva màgia els lectors de El Prisionero del Cielo. Uns personatges peculiars que tenen una expressivitat manifesta que són posseïdors d'una força extraordinària i que tenen un paper imprescindible en la trama. Aquí retrobem els herois de l’Ombra del Vent. Daniel Sempere i Fermín que expliquen i descobreixen les seves veritables històries com a conseqüències d’esdeveniments majúsculs que el destí els porta. Ara arriba amb El Laberinto de los Espíritus en que de nou els protagonistes anteriors viuen una història trepidant en la Barcelona dels anys 50, quan encara el postfranquisme és dominant i present en tos els àmbits de la vida. 

La història comença al març del 1938, en un mercant que ve de València un polissó, Fermín, es descobert i llençat al mar pel sinistre comissari Fumero, Fermín amb una certa dificultat aconsegueix escapolir-se de la trampa mortal i pot arribar a Barcelona amb l’objectiu de trobar una dona i la seva filla per complir un compromís amb un amic mort. Les troba però en mig d’un bombardeig la mare mor i ell fuig amb la filla, l’Alicia, que també és perdrà i anirà a caure al Cementiri de llibres oblidats.

La novel·la fa un salt en el temps i ens porta als anys 50. Trobem de nou a Alicia convertida en una agent d’alguna agència d’intel·ligència de l‘estat que després de rebre un encàrrec retorna a Barcelona.

Ha desaparegut de manera sospitosament estranya el ministre d’Educació del règim Franquista Mauricio Valls. Mauricio Valls té factures impagades a Barcelona, va ser el director de la presó del Castell de Montjuic on va deixar una empremta de terror i repressió. L’Alicia l‘ha de trobar.

Alicia creu que Valls està a Barcelona segrestat per alguns en venjança de la seva època barcelonina. A Barcelona retroba a personatges del seu passat Fermin, Daniel Sempere que ja no és aquell nen que havíem trobat en altres episodis del Cementiri dels Llibres. Daniel casat amb la Bea regenta la llibreria de vell amb el seu pare i viu encara corsecat per la mort de la seva mare Isabella.

La investigació de l’Alicia està boicotejada pels mateixos serveis d’intel·ligència i policials espanyols però la trama és molt més profunda, complicada i perversa del que semblava de bon principi.

Des de les mateixes entranyes del règim s’ha descobert una trama de robatori de nens de famílies represaliades de després de la guerra que es dirigida des de les altes instàncies de l’estat.

Alicia acompanyada del comissari Vargas va seguint les pistes i s’endinsa en un  món corrupte amb còmplices ben estranys i amb traïcions constants.

L’Alicia es conscient que pot posar en perill els seus amics i per això ha d’anar sempre un pas per endavant de la conxorxa conspirativa que ha descobert.

Finalment aconsegueix esclarir els fets i posar en evidència les complicitats de l’estat en les lluites internes pel poder.

La novel·la està narrada en primera persona de la mà de Daniel Sempere que decideix explicar els fets que ha anat coneixent i descobrint amb les informacions que li han facilitat directament o a través de documents l’Alicia. La novel·la no decep en absolut. Es pot llegir independentment d’haver llegit els títols precedents, els personatge ja els coneixíem però aquí tenen vida pròpia i en aquesta nova aventura ja han passat alguns quants anys des dels primers esdeveniments novel·lats.

Unes descripcions meravelloses i fantàstiques, uns personatges molt ben descrits amb les càrregues sentimentals de cadascú i amb la càrrega també de la història i el paper que han jugat en cada moment.

Els diàlegs són àgils, amb un llenguatge  molt ben treballat i amb un deix d’ironia realment notable.

Malgrat ser una novel·la extensa en cap moment decau el seu interès ni el seu ritme narratiu.

El llibre esta molt, i molt bé, treballat des del punt de vista narratiu, col·locant trames diverses però totes seguint el fil narratiu principal.

Imprescindible per seguir amb l’aventura que Zafón es va regalar en aquell ja llunyà L’Ombra del Vent.

El laberinto de los espíritus
Carlos Ruiz Zafón
Editorial Planeta
Barcelona, 2016