Ocell lliure

Quan viatjo i sóc, per exemple, en un aeroport atapeït de multituds, em miro des de fora, com si fos algú altre dels que fan la cua per facturar l’equipatge, o per passar el control de seguretat, o per embarcar a l’avió, o per desembarcar-ne, o per recollir la maleta... Vista així, com una figura anònima, em veig abella, o formiga, o ovella, o ocell d’un estol de mil ocells viatjant d’un lloc a l’altre del planeta buscant un lloc confortable, o aliment, o qui sap quina il·lusió al cap de trobar una meravella que, en realitat, sempre és un reflex d’una de les facetes de la meravella de la vida. En aquests moments d’observació mentre faig cua no desapareix la consciència individual, ja que cada experiència humana és única, però rebaixa la creença de ser algú més que els altres. Tal vegada l’equilibri es troba en ser una cosa i l’altra en tota condició i a plena consciència, en sentir-se ser jo-i-tu, o jo-i-allò-altre al mateix temps, com va descriure tan bé el filòsof jueu Martin Buber respecte de les paraules primordials, fundacionals de l’existència humana.

Perquè és entre l’anomia i el procés de fer-se persona on oscil.la la nostra vida sempre entre dos pols. En el nostre malestar metafísic, típic d’Occident, aquell íntim ‘qui sóc’, o, també, ‘no sé què em passa’, o la doble pregunta filosòfica ‘d’on venim i on anem’, prové de la condició entre ser i no ser, com ja va besllumar aquell gran geni de les lletres que va ser Shakespeare. En el món oriental, va ser Buddha qui va trobar una solució a la cadena de naixements i morts (reals i metafísiques), i és l’alliberament del samsara o roda de la vida. Alliberament que es dóna no fugint de la vida sinó en la plena assumpció de la vida, en la vivència integral del moment present, l’ara i aquí, una espiritualitat totalment encarnada en la matèria ja que som totes dues coses al mateix temps.

Aquestes reflexions han estat suscitades en els meus dies de vacances d’agost per la lectura pausada d’un bell llibre de poemes: Pájaro de nunca volver (Candaya), de Mario Campaña (Guayaquil, Equador, 1959).

En la meva interpretació personal d’aquest llarg poema èpic que és Pájaro de nunca volver (la poesia és polisèmica), he vist en aquest ocell una metàfora de l’ocell que, tot fent el viatge amb els altres ocells de l’estol, esdevé ocell de no retorn, és a dir, ocell alliberat per ell mateix (en llenguatge cristià, salvat o redimit per ell mateix) de la tensió entre ser i no ser, per ser i no ser al mateix temps partint, està clar, de la condició cíclica i nòmada en què la natura l’havia tancat, com en una gàbia. (Els antics medievals tenien en l’ocell una imatge de l’ànima que s’alliberava de la presó del cos en el moment de la mort).

Situant-nos de nou en la dualitat per superar-la, la cultura supera la natura? Certament la cultura atorga la facultat de sobreviure’s a un mateix en la seva condició de base, biològica, per donar un sentit personal i alhora universal, és a dir, espiritual, al viatge humà. Les respostes a aquesta demanda de sentit, sentit humà, s’entén, són infinites. A Pájaro de nunca volver Mario Campaña descriu amb potents imatges poètiques entre la vigília i el somni aquest pelegrinatge, en aquest cas utilitzant una contalla de fons: un bon dia, una comunitat de pescadors es troba que ha desaparegut el riu del qual depenia la seva pesca i es veu abocada a un trànsit incessant a la recerca d’una nova font de vida, a un camí que no se sap si és d’anada o de tornada.

Tanmateix, com en la pròpia vida humana, que no sabem si anem al ‘paradís’ que sota diverses formes ens anem posant al davant per tal d’incitar-nos a caminar d’una manera si no tan bella i justa com voldríem, almenys útil, o tornem al ‘paradís’ del qual tots els mites de la creació diuen que vam caure: Aquella triste e inacabable historia/ la secreta caída de nuestra alma... Mortals àngels caiguts, doncs, som com ocells en el seu estol, ara cap aquí, ara cap allà, segons bufen els vents del món, o els poders terrenals que ens foragiten dels llocs d’origen i ens converteixen en nòmades, exiliats, emigrants o refugiats; o passavolants de carreteres, aeroports i estacions de tren, ara viatjant per motius de treball, ara donant-nos a un oci-parèntesi més o menys profitós per a la vida de l’ànima. En tot cas, caminants, pelegrins sota un signe o altre.

Mòbils o immòbils, al carrer o a casa, trobem recer en la consciència del present, i en sentir en amplitud i profunditat el que esdevé al nostre claustre interior. De fet, l’únic real és allò que és dóna ara (el present) i aquí (a l’interior de cadascú). El passat és en la memòria i el futur en les projeccions de la ment. Potser del que es tracta és veure com ser en la roda que roda al mateix temps que ser l’eix (el centre) de la roda.

O ocell amb consciència d’ocell en l’estol que anomia. El treball principal: assolir l’harmonia entre ser i no ser, i semblava que ja ho sabíem, però no ho sabem fins que ho sabem, fins que esdevenim ocell lliure entre els seus semblants, no pas lluny de res sinó a prop de tot. Aleshores no cal partir ni tornar d’enlloc perquè ja hi som: No he de volver no no hace falta/ con estar ahí completamente/ sempiternamente/ basta/ todo presagiado en sueños/ cada dia el destino recomienza y cambia.