Per boles

Si us comento que vull parlar de la compareixença de Rajoy al Congrés dels Diputats del proppassat dimecres, segur que alguns i/o algunes pensaran, llegit el títol, que em poso escatològic. I no els nego una part de raó si ens atenem a la frase antològica del dia que feu servir el Presidente. Aquella que començava dient: La meva obligació és governar i ho seguiré fent, i que rematava amb un: és la meva obligació i no abdicaré, paraula que deixava traslluir la seva vocació totalitària. Perquè només abdiquen els monarques, emperadors o similars. Si més no en la seva llengua castellana, que el nostre diccionari, tot i donar per tercera accepció del mot: Renunciar al poder suprem, és una mica més tolerant i obert.

Sento decebre als partidaris de la ironia eròtica-festiva. La meva reflexió no va per aquests viaranys. De moment. Busca aportar alguna innovació metodològica que ens evités futurs espectacles tan vergonyants com aquell diàleg de sords del dimecres del dia de sant Fèlix.

Llegint una biografia del mallorquí Joan March, “el verga”, vaig saber que la II República havia incorporat a la seva constitució i al reglament que l’aplicava al Congrés i al Senat, el sistema de votació per boles blanques i negres que ja esmentava el 1841 el Diario de Sesiones del Senado. I que el mecenes que, segons es comenta, va aportar el mig milió de pessetes, dipositat en un banc de França, que Franco exigí per incorporar-se a la revolta del 17 de juliol, va patir aquest sistema de reprovació en la seva etapa de diputat al Parlament de l’esmentada II República.

El sistema, pels que no estiguin informats, consistia en tenir dues capses situades en diferents punts de l’hemicicle i donar a cada diputat (o senador si era aquella cambra la que decidia) una bola blanca i una negra. La primera per votar a favor i la segona per fer-ho en contra. Cada membre de la cambra dipositava en secret una de les boles a la primera capsa (la de votar) i deixava l’altra, també en secret, a la segona (la de descartar). El recompte de boles de la primera capsa donava el resultat final de la votació, havent garantit el secret del vot dipositat per cada participant. O, com a mínim, permetent que aquest ho conservés en l’anonimat si volia.

Però el meu interès pel tema va augmentar en comprovar que aquest sistema de votació, al marge de quan ho demanessin els dos terços de la cambra, era d’obligada aplicació quan el que feia la cambra era qualificar els actes o conductes d’una persona concreta, ja fos diputat, ministre, alt càrrec o fins i tot president del govern. Finalment, el legislador havia entès que, en aquests casos, els representants del poble havien de poder votar en consciència i, per tant, en el més estricte secret. Dit en llenguatge actual, que els membres de les comissions d’investigació d’aquells dies, tenien llibertat de vot. Un extrem força interessant en els temps de lluites internes i escissions ideològiques que pateixen tots els partits. Interessant per la ciutadania, clar. Perquè podríem somniar en una votació diferent mentre veuríem al protagonista una mica més inquiet pel resultat de la votació del que està ara, sabedor de la tranquil·litat que dona la disciplina de vot.

D’aquí la meva al·lusió inicial a les boles, gens escatològica i jugant a l’equívoc. Però al final, hauré de donar la raó als malpensats. Perquè, passant per la plana web del Congreso de los Diputados per ampliar informació, llegeixo astorat com en una Comunicación del Ministro de Estado pidiendo, a instancia el embajador de Gran Bretaña, datos sobre las votaciones y escrutinios en la cámaras españolas (Legajo 68) s’explica literalment que: En el siglo XX el voto por medio de bolas blancas y negras sigue regulado en distintos reglamentos, incluido el provisional elaborado tras las elecciones generales de 1977. Sin embargo el Reglamento definitivo del Congreso de los Diputados, aprobado en 1982 y aún vigente, ya no incorpora esta modalidad de voto a su articulado como sí hace el Reglamento del Senado.

O sigui que, el que jo veia com a possibilitat de millorar la transparència i funcionament del nostre sistema constitucional, ja ho havíem tingut i ho varen llençar a la brossa el 1982 en aquella, per alguns, tan modèlica transició?. Bravo!!!. Una vegada més, hauré de reconèixer que allò dels ciutadans iguals és una utopia. Uns, com Rajoy, poden proclamar, per les seves boles, que no abdiquen, i altres, com els ciutadans d’aquest país, podem contemplar com ens furten mecanismes democràtics. També per boles. Les dels que manen, no les nostres.