Orgasme col·lectiu

Ara que ja ha començat el curs, me n’adono altre cop de la importància crucial que té la nostra feina per a la societat. Tants i tants pares i mares agraïts em saluden i em besen les mans perquè per fi s’han deslliurat dels seus fills i ja poden dedicar-se en cos i ànima a les assegurances, la comptabilitat o la podologia que em sento emocionat, corprès, colpit i, a les nits, se m’escapa alguna llagrimeta. La caixera del súper fa la mateixa cara d’avorrida, el mecànic no va ballant pel taller i la veïna que sempre et recorda la dificultat extrema d’ocupar-se del seu fill al juliol no canta sevillanes a l’ascensor. En aparença tot sembla igual, però no, no us deixeu enganyar. Un dels grans problemes de la societat ha quedat per fi soterrat fins al proper estiu. Hem reclòs en institucions apropiades i amb personal especialitzat a tota una part de la població especialment perillosa: infants i joves. I ara ja es pot respirar. El món gira altre cop harmoniosament i sense sobresalts de dilluns en dilluns. Amb una satisfacció escassament continguda et miren i et diuen: “ja heu començat, eh” i allarguen aquesta e final com un sospir, gairebé com un gemec de plaer. Quina alegria tan gran ser responsable d’aquest orgasme col·lectiu!

I tu els contestes: “Sí, ja hi tornem!” amb aquell to d’alegria impostada, no sigui que et trobin poc motivat, deprimit o senzillament cansat. (El cansament avui dia és de mala educació; s’ha de fingir que rendeixes al màxim sempre i amb un somriure) Però, de fet, encara no has pogut engegar a ple rendiment. Fins d’aquí a uns dies no hauràs escoltat l’orquestra sencera amb tots els matisos i hauràs aconseguit una imatge clara del que tens entre les mans. Com se sent aquell, com pensa aquella, què li preocupa, quina mena de persona és son pare, quantes hores dedica al futbol… Hauràs d’entrar, amb delicadesa i prudència extremes, a les seves vides, si vols fer-hi alguna cosa útil, i això no es pot fer el dia dotze a les nou, és un procés que avança a ritmes diferents segons cada persona.

Però no ens posem transcendents, avui no. Avui el que toca és gaudir de la sensació meravellosa que produeix la piscina del poble per fi buida de criatures, el fantàstic matí a la platja sense que et trepitgin la tovallola uns peus petits i entremaliats, el restaurant on ja no dona la llauna cap marrec, només hi veus comercials i camioners de plat fondo i menú a vuit euros, gent que produeix! Què em dius? Que no pots anar a la platja? Que tampoc estàs a la piscina? Vaja! I jo que em pensava que us molestaven les vacances dels nens. Si és que ho voleu tot! Voleu estar de vacances i amb els nens a escola! Va! Confesseu! La gent benestant ho ha fet tota la vida això! No calen mestres! Calen mainaderes, bandarres!