Comença el curs altre cop

Com cada any ha començat el curs escolar. Possiblement enguany amb el rebombori generalitzat a l’entorn del “procés” i les seves cuites ha quedat més silenciat. Ja sabem que ara, aquest dies sembla que no hi hagi res més, però més enllà del debat del referèndum hi ha vida i molta i part d’aquesta vida és el començament del curs escolar.

El començament de curs ja sabem que és un moment il·lusionant per molta gent, pels professionals que comencen un nou repte, per bona part de l’alumnat que vol conèixer les novetats i caldrà que posem els esforços perquè no decebem aquesta il·lusió i tinguem l’objectiu de que el curs que ara comencem millori substancialment respecte a  l’anterior.

Les aules es tornaran a omplir de cridòria, olor de colònia i ganes de retrobar-se hi ha haurà retrobaments emotius, veure i conèixer els nous companys hi haurà nervis de primer dia, hi haurà plors... tot però s’anirà normalitzant i em poc dies els escoles ja agafaran la seva velocitat de creuer i encararan aquest nous mesos de treballs.

A l’escola cada cop se li exigeix més i és lògic que així sigui. La societat és cada cop més complexa i per tant els aprenentatges, les actituds i els valors són permanentment mutables i la societat i l’administració que ha dipositat en la institució escola la formació en tots els sentits dels futurs ciutadans i ciutadanes li reclama un esforç perquè es posi al dia, perquè no existeix una dissociació exagerada entre el que es fa i s’aprèn a l’escola i el món real. Si això és així, i creiem que sí, el que cal es també demandar a la societat els nivells de comprensió i respecte necessaris i a l’administració un augment substancial de les inversions en construccions però també en la millora per una banda de les condicions de treball dels professionals i de recursos per poder afrontar els reptes amb la garantia adequada, evitant al mateix temps frustracions professionals per una banda i fracassos escolars per un altra. Demanda i exigències han de ser paral·leles a valoració i inversió, sinó s’anirà produint un divergència que comportarà a la llarga un divorci clar entre l’escola i el que significa i la realitat de la pròpia societat.

I un cop més cal dir que la majoria dels implicats en el món de l’escola Sindicats professionals, famílies i observadors consideren que malgrat la Sra. Consellera segueix afirmant –com s’ha fet cada any- que hi ha hagut un augment de professorat –que és així- i de recursos.

Però si ho mirem amb detall veurem que si bé és cert que ara hem retornat als nivells d’abans de la crisi, superant les retallades però no posant-se al dia de les necessitats evolutives de tost anys de restriccions.

Hi ha encara elements clars que no s’han posat en marxa a hores d’ara hi ha elements que encara s’han de clarificar, el decret de majors, el de l’escola inclusiva i el de l’admissió d’alumnes. Poca conya.

El sindicats ho deixen clar més enllà del 4000 i escaig de professors que tindran de més les aules – no vol dir nous ja que aquí s’hi compten el fer oposicions al a que ja hi ha- encara en mancarien prop de 7000 i amb això afirmen ens situaríem en els nivell de l’any 2010, data des de la qual els retallades a Educació van ser seguides, constants i evidents. Per tat en realitat ens hem posat als nivells de set anys enrere. Haurem perdut aquest set anys pel que fa a millores de personal, recursos i materials?

Enguany la caiguda de la natalitat ajuda a que la pressió sobre les aules sigui menor, però el departament un cop més per comptes de rebaixar els ràtios per poder treballar millor han decidit tancar aules. És una mala política sobretot perquè la manca de recursos complementaris no ajuda a poder treballar per la consecució del màxim rendiment educatiu. I per altra banda augmenta el nombre de professors que pot decidir contractar el director. Aquesta mesura per una banda pot garantir la cohesió d’equips i buscar persones adequades a places concretes però per altra banda es pot caure en la temptació d‘un cert nepotisme en la creació de places. Caldrà que hi hagi una certa vigilància –entesa com a control democràtic- de com es fan aquets processos, perquè esdevinguin i conformin l’objectiu de millorar les escoles, l’educació i els rendiments escolars. L’abús d’aquesta poteta del equips directius podria posant-ho en els extrems acabar amb una mena de privatització encoberta.

Ja ha començat el curs, un cop més la societat demandarà a l’escola que faci la seva feina i que la faci el millor possible. Per contra la societat hauria de donar a l’escola aquells instruments i recursos per fer possible al feina que se li ha encomanat.

I el MUCE (Marc Unitari de la Comunitat Educativa) un referent imprescindible en el camp educatiu ha fet públic com cada any a principi de curs fa un document que porta per títol Una flor no fa estiu. Per un creixement sostingut del pressupost educatiu que permeti atendre l’alumnat. En ell assenyala algunes mancances d’aquest inici de curs: La manca de decisió i voluntat política d’actuar per a posar fi a la segregació escolar. La continuació de més de 1000 aules prefabricades, xifra que es manté des del 2008 i la tendència serà a augmentar per l’increment d’alumnes a secundària els propers anys. Problema endèmic i sense pla de Govern per solucionar-lo. La manca de places de Formació Professional, desviant alumnes als centres privats o derivant a la formació a distància més de 20.000 alumnes. El Departament carrega als municipis i a les famílies el cost de l’escola bressol. Des del 2015, les assignacions corresponents a foment de les llars d’infants municipals i al funcionament de les escoles bressols desapareixen del pressupost. S’oblida així la importància d’aquesta etapa per les polítiques de cohesió social. La insuficient dotació dels centres. L’increment insuficient de les plantilles davant l’increment d’alumnat. Saturació d’aules a secundària obligatòria La necessitat d’un pla de formació dels professionals de l’educació, consensuat, amb vinculació al projecte de centre, i amb recursos suficients.

Deu-n’hi do.

Ja veiem que no tot són flors i violes, com sempre el conseller o consellera de torn, com és la seva obligació (?), dirà que estem millor que el curs anterior i tindrà segurament part de raó, però el corrent de fons segueix essent d’una certa precarietat estructural. La inversió de Catalunya és del 2,91 del PIB una de les més baixes del conjunt de l’Estat Espanyol que és  4,5% i la Unió Europea, el 5,3%. La Llei d’Educació de  Catalunya ho fixava prop del 6% del POIB a dedicar a educació, fins que no hi arribem la majoria de les demandes reiterades dels principis de curs de fa anys seguiran. Dissortadament els deures pendents són massa significatius encara com per poder creure que el curs 2017-2018 comença amb alguna perspectiva millor que el 2016-2017 com ha dit la Consellera. Una nova ocasió perduda, i en van.......

Bon curs escolar.