Cosas que pasan

Interessant narració sobre l’actitud de determinada societat francesa durant l’ocupació dels alemanys durant la segona guerra mundial. La novel·la s’ambienta en els cercles d’una noblesa i burgesia que tot i no acceptat ni de lluny l’ocupació si que va posar-se al costat del Mariscal Petain i va contemporitzar com a mínim amb els ocupants. Gent que va anar trampejant les situacions, volien i dolien, no volien els alemanys al seu país però ben poca van fer per oposar-s’hi. Un reflex d’una part de la societat francesa que va conviure i confraternitzar amb bona part del ocupants. 

Pauline Dreyfus (1969) treballa com a periodista, i és autora de Li père et l’enfant es portent bé, un con­junt de vuit novel·les sobre l'experiència de ser pares, i Robert Badinter, l’épreuve de la justice, una biografia del que va ser president del Consell Consti­tucional i ministre de Justícia francès. Va debutar com a novel·lista amb Immortel, enfin, sobre la figura de Paul Morand, que en 2013 es va alçar amb el Prix donis Deux Magots per unanimitat per primera vegada en la histo­ria del premi. Amb Son cusis que passen ha estat fi­nalista de guardons com el Goncourt, el Giono, el Décembre i el Interallié, i ha rebut el Premi Fundació de la Memòria Albert Cohen.

La narració comença al París de 1945, a l'església de Saint-Pierre-de-Chaillot, església situada en un dels barris més  notoris, elegants i benestants de la ciutat. Es celebra un funeral per Natalie de Lusignan, duquessa de Sorrente, la morta és molt jove, massa jove per morir però un seguit de circumstàncies algunes volgudament buscades l’han portat a morir. El capellà que oficia el funeral intenta reflexionar sobre la vida i la mort i lloa a la jove duquessa com a  esposa, com a mare i com persona que va practicar el cristianisme durant la seva vida. Però aquesta explicació del capellà s’adapta a la realitat?.

La darrera etapa de la seva vida va ser l’ocupació dels nazis. L’ocupació va afectar a tothom i, per tant, va afectar també tot inicialment les classes privilegiades que van patir com tothom el jou dels alemanys després van intentar acomodar a la situació, girant el cap o tancant els ulls a molts dels fets que van succeint. A vegades els ignoren i a  vegades els arriben a justificar i encara a vegades intenten minimitzar els efectes i fins i tot en alguna ocasió es comprometen amb les persones més perseguides.

Bona part d’aquestes classes privilegiades va sortir de París per marxar a la zona “no ocupada” governada pel Mariscal Petain, trobarem a Natalie i a la seva família a la Rivière a Cannes concretament gaudint de la vida plàcida i despreocupada. Natalie es mou pels salons de l'aristocràcia com si es trobés a casa seva, és una aristòcrata i sap fer  el seu paper, i alhora és també una dona frívola amb un cert esnobisme i cosmopolita. Al llarg del seus anys de primera joventut ha sovintejat els cercles bohemis d’artistes i intel·lectuals com Buñuel i Cocteau i els ha ajudat econòmicament  perquè puguin rodar les seves pel·lícules i fins i tot ha participat en una petita escena en La sang d’un poète d'aquest últim.

La novel·la recorre, doncs, cinc anys, de la vida del matrimoni Sorrente des del trasllat de la Natalie i la seva família a Cannes, lloc amb prou glamour per fer-hi convergir a bona part de l’alta societat francesa, a zona lliure en la França ocupada i col·laboracionista regida per Pétain, fins al seu retorn, quan ja està molt delicada de salut, a un París encara envaït pels nazis però que ja s’intueix l’alliberament i comencen a sorgir els primers resistents. Retorn però a una ciutat encara subjecte a condicions misèria, precarietat i mancada de tots els elements necessaris per viure, però sota aquestes condicions, els Sorrente tracten de viure la seva vida de sempre, la que correspon a gent de la seva nissaga. Un cop més sembla que estiguin allunyats de la realitats i intenten sobreviure entre una guerra que els alemanys ja donen gairebé per perduda i el temor de que els nous dirigents francesos els puguin demandar comptes del que han fet en aquets anys d’ocupació i de persecució de molts francesos per part dels alemanys.

Natalie en aquest dies que passen a Cannes entre festa i festa, entre diversió i diversió manté una aventura extra matrimonial i es queda embarassada. El que podria semblar un escàndol acaba essent: “coses que passen” i que per tant cal tractar amb discreció, com si res no hagués passat. Però aquesta situació és nova per la Natalie que ho viurà intensament i que, la sacsejarà físicament i emocionalment i la portarà a un infern del que no en sortirà. 

Són coses que passen, que es va repetint en diversos capítols i situacions del llibre defineix els comportaments d’alguns aristòcrates i gent de l’alta societat francesa i que no deixa de ser el reflex de la resignació i a vegades de la   indiferència. “Són coses que passen”, pot dir-se per  no haver de pensar en alguna desgràcia o un cop rebut directament i que cal fer veure que no els afecta “Són coses que passen”, pot dir-se per no sentir-se cridat a commoure’ns davant desgràcia aliena i romandre impassibles davant la persecució dels jues que poden ser amics. “Són coses que passen”, repeteixen els burgesos i els aristòcrates de la novel·la de Pauline Dreyfus per seguir mirant a una altra part. De mirar enlloc. De mirar-se a si mateixos per tenir la tranquil·litat aparent de la consciència i mantenir-se indiferents davant les desgràcies dels altres.

La novel·la de Pauline Dreyfus, denuncia sense embuts la posició de molts francesos amb la qüestió jueva i denuncia els silencis i les complicitat mai assumides pels governs francesos.

És una narració molt ben documentada i amb molt bones descripcions dels ambients del moment històric que narra. La novel·la però també té aspectes dramàtics, la mateixa vida de Pauline que malgrat la seva aparent frivolitat hi ha una dona que vol lluitar contra la situació que viuen els seus amics jueus i com fa la seva particular resistència a les situacions que li toquen viure.

Mot interessant i agradable de llegir.

Cosas que pasan
Pauline Dreyfus
Panorama Narrativas 949
Editorial Anagrama
Barcelona, abril 2017