Curt i ras

El missatge que m’agradaria transmetre té dues parts. La primera la faré curta. I no per manca de ganes d’esplaiar-me. Perquè entenc que la realment important és la segona. La rasa que espero que tothom entengui i que la ràbia que tinc al damunt no m’ho compliqui.

Començo. La ràbia que destil·la l’actuació de los Cuerpos de seguridad del estado, m’ha recordat com, en el temps de la revolta estudiantil de la meva joventut, els comandaments dels grisos tenien als números durant unes hores formats, equipats i, si es podia, fent-los patir, per desprès deixar-los anar contra els estudiants que intentàvem dialogar o fer una assemblea al pati de la Universitat. A més, que ara surti la Sra. Sáenz de Santamaria dient que No ha habido referèndum ni apariencia de tal és una ofensa a la intel·ligència. Digna de aquell crit de Millan Astray quan proclamà Muera la inteligencia, viva la muerte i fou aclamat pels assistents als actes del Paraninf de Salamanca entre els que hi havia l’encara no cardenal Pla i Deniel i la dona del dictador.

Però he promès no allargar-me ne la meva ràbia per aquesta vergonyant humiliació a què ens han sotmès. Temps hi haurà per fer la llista de qui ha fet què i, sense la ràbia que ara tinc -que ara tenim- posar-los definitivament al seu lloc, oblidant la presumpció d’innocència que ells han trepitjat ostentosament avui.

La segona part serà una mica més llarga. Perquè, a mesura que la vicepresidenta (quan escric aquestes ratlles no sabem res de Rajoy) anava desgranant els motius que, segons ella, donaven força a la seva afirmació, m’anava adonant de l’immobilisme que els seus arguments destil·laven.

Perquè dir que el referèndum no val perquè no té un cens autoritzat no deixa de ser una broma de mal gust en un temps en què el cens universal que ha emprat la Generalitat està essent utilitzat en totes les nostres activitats. O potser quan vas al súper i has oblidat la tarja client, no en tens prou amb donar el teu DNI encara que no sigui el teu establiment habitual? Què significa per ells tenir el cens autoritzat? Que, com al segle XIX, tothom ha de votar al seu poble o al seu barri per poder ser més i millor controlat? Per tant, vicepresidenta, deixi’m ser clar. El cens universal és més modern que el que vostè defensa.

També diu que els locals no estaven acreditats. Què significa això? Que han de passar alguna inspecció de seguretat o d’higiene per garantir la salut dels votants? Jo, sincerament, tenia entès que el que calia era una taula, una urna, un espai reservat per marcar, com era el cas, el vot i, naturalment, les cadires pels membres de la mesa. Que la resta de condicions eren poc importants. Unes condicions doncs, que el menjador de casa meva també compleix. Clar que vostès, tan tradicionals com son, probablement necessiten encara les urnes de caoba amb vidres bisel·lats on voten els membres del Constitucional o els diputats del Congreso. Vicepresidenta, torno a ser clar. L’important es el que es diu no on ni com es diu. O vostè és de les que encara fa lletra cursiva amb plometa i tinter, i creu que les misses pontificals valen més que les que es fan a una capella humil del Pirineu?

Avança en el seu discurs dient que les taules no estaven legalment constituïdes. I aquí potser li haig de recordar que qui convocava el referèndum era la Generalitat de Catalunya i que, per tant, era a ella a qui corresponia triar, nomenar i notificar els càrrecs de cada mesa. I ho han fet. Potser no per Correus com fan vostès (tampoc ho van permetre), però en la forma com es notifiquen avui moltes coses. Per correu electrònic o telèfon. I si em replica invocant algun precepte legal del segle XIX (o XX), permeti’m que li respongui preguntant-li si quan es convoca reunió de veïns de la seva escala, també reclama la constitució legal.

Queda el tema de la sindicatura. Segons vostè, que no hi hagués una gent nomenada per vetllar el procés de recollida de vots, recompte de paperetes i proclamació de resultats, invalidava el procés. Oblida, Sra. Sáenz, que aquí la cosa va de democràcia i que, qui controla totes aquestes funcions, no son uns funcionaris –naturalment honestos- nomenats per vostès, sinó la ciutadania. Una ciutadania voluntària que, amb la seva presència i control, ha evitat irregularitats dels votants. Llàstima que no hagi pogut evitar també les que han comés certes forces de seguretat enduent-se urnes o rebentant portes.

Per tant, senyora, permeti’m que li digui que sí que hi ha hagut referèndum. Encara que vostè no l’hagi reconegut en no tenir l’aparença a què està acostumada. Perquè el que hi ha hagut a Catalunya ha estat un intent força reeixit de model de referèndum pel segle XXI. On es convoca lliurement als ciutadans, on se’ls facilita el fet de votar i on se’ls deixa –en aquest cas forçat per les circumstàncies que vostès han provocat- que el controlin i organitzin. Amagant, responsablement, urnes i paperetes a les cases, muntant les taules amb puntualitat i escrupolositat britànica, i fins i tot suplint a les forces de seguretat en el seu paper de controlador de qui accedeix a les taules. I les imatges curioses de ciutadans impedint als guardians de l’ordre, la subversió del mateix en forma de segrest d’urnes, demostra abastament el be que han intentat fer la feina. Més de quatre-cents “accidents laborals” en son la prova fefaent.

He procurat ser ras en aquesta segona part. De curt, poc. Disculpeu.