Canvi d’estació

L’estiu ja s’ha acabat fa dies encara que la calor ens recorda, ni que sigui de passada, que això del canvi climàtic és més seriós del que ens pensàvem i que les estacions meteorològiques cada cop es difuminen més, almenys tal i com les havíem viscudes fins ara.

No sé si haurà estat l’estiu de la seva vida, de la nostra vida. Cadascú s’ho sabrà i cadascú de nosaltres se’l farà seu o no, alguns potser ja l’han tingut el seu estiu inesborrable, altres encara l’esperen i encara altres, no ho saben però no el tindran mai però l’esperança no s’ha de perdre i amb paciència i estoïcisme esperar una altra ocasió.

Però no podem negar que aquest estiu, que de dret ja ha acabat però de fet encara es manté, romandrà en la memòria col·lectiva per sempre més. Per una banda el terrorisme més brutal i irracional colpejava les ciutats de Barcelona i Cambrils. La Rambla era assenyalada com d’indret del covard combat dels que volen disposar de la vida dels altres arbitràriament i invocant la religió. Tot plegat ens fa pensar en la fragilitat que ens acompanya, la inseguretat permanent i davant d’això la reacció ciudatana cívica va ser exemplar.

I per altra banda la ruta cap el referèndum que ho ha omplert tot, pàgines de diaris espais radiofònics i televisius, sempre amb la mateixa murga augmentada i corregida cada hora. I això no s’ha acabat quan escrivim no sabem que passarà  diumenge i en dies successius, però segur que en seguirem i en seguiran parlant, però una cosa és segura, no sé si per bé o per mal, a partir d’aquí res tornarà ser igual després del que hem viscut en el final d’estiu.

Tardor temps de tempestes, però ja se sap després de la tempesta ve la calma.  

Ha començat la tardor, època en que tornem a fer llistes (l’altre època és a primers de gener) de propòsits (que ja sabem que no és fer feina) i de voluntats. La ciutat recupera el seu pols, les escoles ja funciona tot sembla retornar a la normalitat a la rutina de l’anar fent.

En tot aquets desori que ens ha portat el canvi d’estació he trobat dues notícies de l’àmbit cultural prou interessants com per destacar-les. Una directament vinculada al territori i l’altra amb segures interseccions.

La primera és la publicació per part de Carles Querol (té un bloc magnífic, A contracorrent) d’un extraordinari llibre  Relats Republicans,1931-1939 en la que en base a deu relats analitza la vida de Sant Sadurní d’Anoia en aquell temps. Carles Querol, és historiador i diplomat en direcció d’Empreses a l’IESE, va treballar en diverses entitats financeres. Va ser regidor i Alcalde de Sant Sadurní en les primeres eleccions municipals democràtiques. Té una nombrosa bibliografia centrada en la història de Sant Sadurní. Possiblement -i això ja ho dic jo- sigui una de les persones que més bé coneix tot l’affaire del final dissortat de la Caixa del Penedès.

El llibre extens -prop d’un miler de pàgines- no només narra els fets més destacables de la República i la Guerra civil a Sant Sadurní sinó que aporta en els diversos annexes una gran quantitat d’informació i dades que segur faran del llibre una referència indispensable de l’estudi dels anys republicans del Sant Sadurní i del Penedès per extensió. L’obra formarà part d’un trilogia sobre la ciutat de Sant Sadurní al llarg dels segles XIX i XX.

És evident que amb aquesta tasca l’historiador pretén posar damunt del paper la memòria i també la reivindicació de persones i fets que perduts ja en la memòria cal que siguin preservats per no caure altre cop en l’oblit, per mantenir la dignitat i reparar les injustícies que segur que es van fer al llarg, sobretot, dels tèrbols anys de la guerra civil i els immediats posteriors. El volum de Querol contribuirà sens dubte a aprofundir en el coneixement d’una època de llarg temps silenciada de la nostra història.

La segona notícia és la presentació del Pla de Museus de la Generalitat en l’horitzó de l’any 203 i amb uns objectius estratègics prou interessants: Crear i desenvolupar un sistema museístic equilibrat, sostenible i de qualitat que abasti el conjunt del país. Reforçar la capacitat dels equipaments museístics perquè puguin desplegar tot el seu potencial.

Enfortir els museus nacionals per esdevenir equipaments de referència i ser presents en el territori, mitjançant les xarxes temàtiques que lideren, i projectar internacionalment el patrimoni del país. Millorar la conservació i la gestió de les col·leccions i promoure’n el desenvolupament i la dinamització per servir a les necessitats actuals i futures.

Enfortir la vinculació amb la societat, ampliant l’accés, la participació i les funcions socials i educatives. Incrementar la capacitat de comunicació dels museus i estimular el seu potencial per proveir de continguts i experiències de qualitat. Donar suport al sector professional del patrimoni perquè pugui respondre als reptes dels museus i avançar cap a l’excel·lència.

Els subscrivim totalment.

En menys de deu anys aquets ja és el tercer Pla de museus que es presenta, l’any 2008 el conseller Tresserras ja en va presentar un, després el Conseller  Ferran Mascarell seguirà al 20015 amb una altra proposta i ara arriba el tercer, veurem si fa bona la dita i a la tercera va la vençuda.

Sembla un pla ambiciós però realista decauen propostes com els Museus d’Arquitectura o el de Fotografia i el del Còmic que tindran representació en alguns equipaments permanents especialment dedicat a aquestes matèries. Cada pla deu obeir al seu moment i a la seva circumstància. Però la realitat és que sempre hi ha hagut una manca de recursos evident, ara calen prop de 215 milions i les arques diuen que estan a zero. Bé, feina per fer.

Perquè al final pot passar com altres vegades que el Pla de Museus sigui un conjunt de directrius prou interessants però també una manca de realitat alarmant i aclaparadora.

Els Museus en alguns moments van ser cridats a més del seu discurs expositiu propi, a tenir un paper d’actors importants en la dinamització cultural de les ciutats i del país. La realitat és que la majoria de les vegades han acabat esdevenint un maldecap econòmic per les administracions i abocats a la mínima activitat sense poder tenir possibilitats de lideratge en el camp de la cultura.

Els tècnics hi han esmerçat esforços, imaginació, col·laboracions, han concertat projectes comuns, han fet malabarismes diversos per poder subsistir sota mínim..... però la realitat és tossuda i els recursos gairebé nuls.

Però la notícia del Pla és important, i obre un altre cop, ja hem dit a la tercera va la vençuda, una escletxa per on passi l’esperança de temps millor.

I tot plegat del Pla que en traurem de bo a Vilanova? Altres cops ens hem quedat amb un pam de nas i el temps va passant.