Tants caps, tants barrets

Les paraules ho aguanten tot. Qualsevol frase que es pronunciï, per més desbaratada que sigui, acaba tenint defensors. O cal recordar que als EEUU encara hi ha un gran percentatge de la població que segueix negant les lleis de l’evolució?

Potser -alguns ho apunten- sigui normal. En temps dominats pels sentiments (des de l’amor cec i sord a l’odi igualment mancat de raó), els arguments fruit de la reflexió i el coneixement, cotitzen a la baixa. Només cal veure com encara hi ha gent (i institucions teòricament justes i racionals, cosa que encara és més greu) que segueix opinant que el 1-O no hi va haver violència per part de les forces de seguretat estatals.

Haureu de convenir amb mi que aquesta situació segueix essent insuportable. Sobretot pels que intentem mantenir-nos al marge de qualsevol tipus de fe cega i volem tenir una postura derivada de la lògica. Perquè quan analitzes les diverses postures al voltant de l’espinós i recurrent tema de Catalunya i la seva relació futura amb l’estat espanyol, t’adones que, fins i tot allà on teòricament hi hauria d’haver igualtat o, com a mínim, coincidència, també hi ha els seus matisos, discrepàncies, esmenes o bàndols. És a dir, pràcticament un barret per cada cap.

Comencem per casa nostra. Si tenim fe cega –o com a mínim confiança en qui ens mana- podem acceptar que tot el que s’està fent té una explicació. Una part del govern es mostra combativa i planta cara a l’atac espanyol marxant a Brussel·les i explorant el camp de la rebel·lia. L’altra es queda a casa, acceptant les ordres del govern central i anant a Madrid a declarar davant de les instancies corresponents tot i els indicis de parcialitat i predeterminació dels resultats que apareixen dia rere dia i que han acabat duent-los a la presó. Cadascun amb els seus arguments. Respectables i fins a cert punt sòlids. Però hem d’acceptar també que una mica contradictoris, tot i els esforços que es fan per encaixar-los i englobar-los en una suposada estratègia comuna que s’explica dient que es busca ser present a tots els fronts de batalla possibles.

Ho sento, però als que fem anar el cervell –segurament més del compte, però què hi voleu fer...- no acabem d’entendre que es vagi a la processó, es toquin les campanes i, a més, es vulgui veure el partit del Barça que fan a la tele. I ja se que algú em pot dir que això és possible si les campanes es comanden a distància i tens televisió al mòbil, però....

No seré jo qui negui que, des de l’altre costat de la trinxera, fan tot el possible per desbaratar aquesta suposada estratègia i aprofiten el poder per forçar les actuacions d’unes estructures policials, judicials i demés, que haurien de ser escrupolosament independents. És cert. Però tampoc allà lliguen els gossos amb llonganisses. El Podemos espanyol es tira els plats pel cap amb el català Podem. Els anomenats constitucionalistes no sembla que puguin arribar al desitjat pacte que els permeti enfrontar-se a una possible aliança nacionalista (en aquests moments només amb categoria de possible, no ens enganyem) fent un bloc sòlid que arribi a ser majoritari al Parlament català i recuperi aquella normalitat democràtica que tant prediquen i tan poc practiquen.

Però el cert és que a mi, el que m’interessa és el que passa a casa nostra. I aquí tampoc veig que, amb la pressa que ha generat hàbilment la convocatòria electoral de Rajoy, estiguem donant la resposta immediata, comprensible, engrescadora i més o menys guanyadora que els catalans, tots, ens mereixeríem. Entenc que, a hores d’ara, i més amb la majoria de consellers a la presó, la ciutadania catalana espera una resposta unànime d’aquells que diuen tenir el nostre país com a prioritat. Perquè, altrament, totes aquestes previsions que es fan des de l’anonimat de les xarxes socials o la impunitat de les tertúlies de qualsevol format no deixen de ser desitjos benintencionats que forcen a buscar explicacions cada cop més basades en la fe que en la raó. Ara podem especular sobre la nota ambigua del govern israelià, però també hem de reconèixer que aquestes no eren les expectatives de la gent que, com jo, espera poder un dia decidir sobre aquelles coses que ens afecten. O, com a mínim, poder dir-hi la nostra.

I no sembla que, en el terreny de les eleccions del dia 21 de desembre –convocades per Madrid per renuncia nostra, no ho oblidem- el tants caps tants barrets hagi estat substituït pel tots junts vencerem que cantàvem fa anys aquells que ja pentinem canes o llustrem calbes. De moment, és clar. Perquè si del mastegot que ens ha donat el govern central, no en surt una reacció enèrgica, unitària, pacífica i democràtica, ens ho haurem de fer mirar.