De nervis i de banderes

No sé si ho veieu com jo, però ja fa dies que diversos companys de diferents escoles em comenten el mateix: els nois estan més nerviosos que de costum. Tenim la sensació que la sobreexposició a l’escalfament polític ens comença a fer mal. Conec mares o pares de qualsevol color polític que dormen malament o prenen algun tranquil·litzant; és lògic que entre els joves també s’estengui aquesta sensació d’excitació permanent fins a l’esgotament i que es mostrin més irascibles i més moguts en la mesura que a casa seva i al seu entorn proper els ànims també s’escalfen.

Ara els nois arriben a l’escola amb banderes a la motxilla. Uns, l’espanyola; altres, l’estelada. No és cap metàfora, és així. Les exhibeixen orgullosos perquè per a ells no hi ha emocions ni sentiments ambigus, ni posicions valuoses si no es defensen des de la radicalitat. Contràriament al que es diu -amb mala intenció, no en tinc cap dubte- el personal de l’escola no atia aquesta mena de conflictes adoctrinant el jovent -prou feina tenim a que es mostrin senzillament respectuosos i interessats pel coneixement-. Es dedica a recordar que l’escola no és lloc de banderes ni d’exaltacions patriòtiques per legítimes que siguin. A l’escola es ve a conviure i a respectar els altres amb les seves opinions i diferències, amb els seus orígens culturals, els seus idiomes i les seves religions.

Amb l’anunci de les properes eleccions -ja no sé com adjectivar-les- a Catalunya, és de preveure que tindrem sarau tot el trimestre i crec que no m’equivocaré si pronostico xerinola per a tot el curs. Armem-nos de paciència. No només treballarem contra corrent per educar en els valors de la convivència sinó que haurem de seguir suportant que se’ns acusi falsament de corruptors de les ments juvenils. És curiós que aquesta acusació provingui de l’àmbit de la política, on precisament regna l’engany, la manipulació, la manca de reflexió serena, l’absència d’arguments racionals, l’ambició desmesurada i el menyspreu absolut per la noció del bé comú. No és l’escola la que paga opinadors mediàtics, ni la que fa classes en cent cinquanta caràcters cridaners, ni la que decideix quins continguts han d’aprendre els joves, ni la que ha dissenyat els seus camins -de vegades tan inadequats-, ni la que crida, amenaça, silencia o ridiculitza les opinions alienes.

Estic a punt de tancar l’article. Just en aquest moment entra a la sala el sotsdirector de l’escola. Em comunica que davant la convocatòria d’aturada de país per dimecres 8 potser hauríem de suspendre les colònies de primer d’ESO que sortien precisament aquell dia.

-Com ho veus, tu?

Esbufego. Segurament és el més prudent ja que depenem del transport en autocar però no és ni de bon tros el que desitjo fer. Tampoc és el que seixanta alumnes i les seves famílies desitgen que passi.

El curs es farà llarg. Armem-nos companys. Malgrat tot, els nostres alumnes es mereixen la millor versió de nosaltres mateixos.