Mar de Morte

Aquest 19 de novembre de 2017 es compleixen 15 anys de la tragèdia del petroler Prestige, que es va partir pel mig i va ocasionar una marea negra, el chapapote que va tacar el mar i la costa, que va matar peixos i aus, que va contaminar l’aigua i l’aire, que va fer malbé la bellesa del paisatge marí. Aquesta tragèdia és el nucli central de Mar da Morte, una edició en català amb la traducció en gallec del poeta Amauta Castro, que viu a Girona.

Tragèdia ecològica de gran magnitud que va ser gestionada per un conselleiro mediocre i l’inefable Rajoy: no es pot parlar de marea negra, va dir, i la tenia davant dels ulls. Amb vehemència poètica, i un llenguatge gens adotzenat, Santi Borrell va escrivint tot al llarg del llibre, dividit en cinc parts, PARLA RAJOY amb lletres majúscules i en negreta. Però Rajoy no diu res ni fa res, i quan fa desfà tant com menteix.

Mar da Morte, un cant abrandat a la preservació del medi ambient, a la bellesa de la natura i a valors humans com la solidaritat demostrada pels milers de voluntaris que van anar a netejar la costa gallega amb mitjans ben precaris, està escrit en diversos nivells de dicció. Com en un puzzle, escriu fragments amb versos lírics al costat de versos més referencials, passant per formes poètiques visuals, amb imatges com creus o frases en forma de proclama o anunci per reclamar l’atenció del lector, de la lectora, els quals, commocionats, entren de ple en aquest llarg poema èpic i de denuncia: NUNCA MÁIS, NUNCA AMÁIS?

I la pregunta queda a l’aire perquè la tragèdia té un preu: la destrucció de la bellesa, tot i que la tragèdia acaba sent un negoci més, que el capital sense entranyes tot ho aprofita mentre la nit es fa perpètua dins el mar, escriu el poeta amb tristesa, amb dol, ai MUIXÍA, a tu arriba aquesta missa negra, ai Muixía, a tu t’arriba aquesta flor negra.

En una entrevista, Santi Borrell resumeix la història del petroler Prestige en poques paraules: [el Prestige] va demanar auxili (SOS) i els responsables de la tragèdia no el van socórrer. És un tema al·lucinant, però estem parlant d’un tema real, típicament espanyol... El lector, la lectora, hauran reconegut aquesta manera de fer que provoca tragèdies en el medi ambient, però també tragèdies polítiques de gran a bast. En el seu llibre Santi Borrell fa paral·lelismes amb la negligent i irresponsable política del Partit Popular, un partit que determina el pensament oficial de l’Estat espanyol, com diu en la mateixa entrevista. El qual, no obstant això, quan actua, actua amb violència, això està assegurat, una marea negra que com una catàstrofe atòmica destrueix la vida per anys.

Així s’infecten aiguamolls, sorrals i vivers naturals, i no passa res, el fuel s’està solidificant, però per al mandatari només són unos hilitos de plastilina en estiramiento vertical. RAJOY PARLA d’aquesta manera despectiva, i aleshores fa mal, és un gran cínic, es mofa de la gent i de la vida. Ho va fer llavors, 15 anys enrere, i ara quan diu que l’aplicació a Catalunya de l’article 155 de la Constitució espanyola és proporcional, quan és a la vista que aquesta marea negra mata i destrueix tot el que toca, marea negra que és la viva imatge d’una ànima negra, de l’Espanya negra. Però sempre hi ha voluntaris amb vestits blancs que treuen la foscor del mar, que netegen de mort la costa, o allà d’on sigui, que esmercen el seu temps i la seva energia a fer fora la negror que s’enganxa a les ales i no deixa volar.