Cap a un pacte educatiu estatal. Previsions d’alerta

Després d’una llarga experiència en lleis educatives efímeres, sembla ser que el pacte per redactar-ne una  de més recorregut comença a ser una realitat. Com a mínim es comença a treballar sobre unes bases, concretament sobre catorze punts que pretén abordar aquesta futura nova llei. Enumerem-los: El sistema educatiu espanyol –i ja veureu com l’adjectiu “espanyol” estarà més carregat d’intenció que “educatiu”-, finançament, equitat, la professió docent –ai que patirem-, l’estructura del sistema, xarxes de centres, ordenació acadèmica, sistema educatiu i model territorial –com aquell qui no vol la cosa-, avaluació i qualitat, el centre educatiu, la formació professional, ensenyaments artístics, investigació i ensenyament de les religions. O sigui, tot.

Aquesta subcomissió del congrés encarregada d’arribar a l’anhelat pacte va ser aprovada per una àmplia majoria al congrés amb els vots de PP, PSOE i Ciudadanos, la qual cosa ja fa preveure quines formacions portaran la veu cantant en els treballs, quines donaran la nota de color i qui s’ho mirarà des de la barrera protestant perquè s’envaeixen competències. Coneixent els autors ja sabem com serà l’obra. Fins ara PSOE i PP mai havien estat d’acord en res. Un posava una llei, l’altre la treia. Tot amb una regularitat equiparable als fenòmens físics. Ara, justament ara, s’asseuen a negociar. Però és que fins ara l’eix principal de la política espanyola era l’eix esquerra-dreta. Clar, no podien estar d’acord, malgrat tampoc, en el fons, no estiguessin gaire en desacord. Ara s’ha introduït el vector nacional, que tiba amb força cap a la independència de Catalunya i que provoca la reacció de sentit contrari cap a una recentralització absoluta. Hi ha ganes d’assegurar certes parcel·les de poder.

No ens hauria de deixar tranquils el fet de tenir les competències traspassades. Ja hem vist com la llei Wert –llei orgànica- passava per sobre de les lleis educatives catalanes i com des de Catalunya es feien mans i mànigues per esquivar-la o, si més no, per dissimular que s’estava aplicant en bona mesura. Una llei orgànica pactada entre els partits de matriu central és un perill mortal per a l’especificitat educativa catalana. Un signe d’alerta sobre aspectes tan valorats, sensibles i decisius en la cohesió de la societat catalana com poden ser la immersió educativa, el currículum proper als alumnes –o sigui, conèixer les comarques abans que “las provincias” i a Martí l’Humà abans que a Alfonso X- o la innovació educativa –que quedarà tocada de mort amb proves externes, revàlides i exigències directes al professorat-.

Mentre aquí defensem l’escola catalana i protestem –amb tota la raó- contra l’aplicació del 155 i contra la campanya de desprestigi engegada en contra nostra, a Madrid es juga una partida a més llarg termini; allà es prepara un autèntic carro blindat per aplanar la diversitat territorial i allò que ara sembla considerar-se un error: la capacitat legislativa de les comunitats autònomes. En aquesta partida, lamentablement, els polítics catalans defensors de la diferència no hi són. ERC ja ha dit que només hi assistirà com a oient, el PdCAT no n’ha parlat però no està en una posició per negociar, ja no és necessari. Sembla que hem oblidat que en política tenir raó és un ornament, el que cal és tenir poder.

Pronostico que en aquesta comissió es prendran com a referència les recomanacions que l’any 2015 va fer l’OCDE a Espanya per millorar el seu sistema educatiu. Són cinc. Ben redactades i amb el suport de PP, PSOE i Ciudadanos ens cauran a sobre com una plaga bíblica:

En primer lloc, major autonomia per als centres. Serà presentada com una innovació que, en realitat, només servirà per buidar de contingut les competències de les autoritats autonòmiques. L’esquema serà el següent: les escoles que facin el que vulguin, l’examen per obtenir el títol el posa el ministerio.

La segona, desenvolupament professional dels docents. Després de les retallades que van afectar a tots per un igual, ara s’instaurarà un sistema de rendiment basat en dades com ara nombre de repetidors i nombre de suspensos per a que només uns quants excelsos –o més vius- recuperin una part del que se’ls va treure.

La tercera, lluitar contra l’abandonament escolar i promoure la inserció laboral. S’instaurarà un programa de pràctiques en empreses dins un itinerari formatiu, que aconseguirà que, almenys nominalment, romanguin en el sistema els qui de fet ja no hi són. A més, l’empresa obtindrà tanta mà d’obra sense qualificació i sense sou com vulgui.

La quarta, fer avaluacions i millorar la “coherència” entre les regions. Ja s’entén. Amb l’excusa que un estudiant gallec ha de poder incorporar-se sense problemes a un institut d’Agramunt, els currículums i sobretot la llengua catalana es veuran sacsejats. Perilla el model d’immersió, prendrà volada l’opció basca de la doble línia escolar; escoles castellanes en paral·lel a escoles catalanes.

I la cinquena, selecció dels directors. Traducció: per ser director s’haurà de superar un curset, preparar un projecte i finalment, ser nomenat per l’administració educativa i no pas pel centre. Aquest és el punt crucial, els altres eren pur ornament. Els càrrecs de decisió sobre el terreny posats sota el control, altre cop, del ministerio.

És el meu pronòstic i certament no és optimista. En què es beneficiarà els alumnes ? En res. Serà una reforma política. Un canvi substancial en la manera com s’ha dissenyat la política educativa a Espanya durant els darrers quaranta anys. Ara comença un altre procés. Un procés amb seu a Madrid i amb un objectiu clar: desmantellar les estructures educatives autonòmiques. No ens hi sentirem còmodes.