Excèntric però endreçat

Fa mesos, enunciàvem una llei de la pedagogia pràctica: la llei de la propedèutica o de la passada enrere. En aquell moment no havia entrat en vigor encara un exemple meridià de la seva inflexibilitat; em refereixo a l’exigència d’una prova específica de llengües per als alumnes que volen accedir als graus d’educació, l’antic magisteri. No acabo d’entendre com els estudiants d’aquest país –tan combatius de vegades- no rebenten les portes de la conselleria i s’alcen tumultuàriament contra una discriminació d’aquesta alçada. A veure si ho entenc: resulta que si la Mariona vol estudiar filologia catalana ha de treure un 4,5 mínim de mitjana a selectivitat. Si la Mariona és una suïcida i aquest quatre i mig l’ha aconseguit malgrat tenir un 4 pelat de llengua catalana no li importa a ningú. Com ha de ser. Fins i tot, la nena podria tenir una certa inclinació masoquista i decidir la seva carrera en funció de què és el que més li costa; podria pensar que ha d’estudiar català perquè és l’àrea en la qual té un major marge de millora. Excèntrica, sí, però ja és bastant excèntrica qualsevol persona que es vol dedicar a la filologia en general, no? En qualsevol cas les autoritats li permeten provar-ho, suspendre alegrement com era previsible tot el primer curs, i replantejar-se després la vida i els seus objectius.

Per què no passa el mateix amb el grau d’educació? Fàcil. Com afirma la llei de la propedèutica, qualsevol contingut dificultós és susceptible de ser presentat i exigit amb anterioritat. Els doctes professors universitaris de les escoles de magisteri ja no es veuran amb la penosa obligació de suspendre el català a les tres quartes parts dels alumnes de primer. Queda lleig. És molt més acceptable demanar que ja vinguin amb uns coneixements superiors instal·lats. D’aquí a uns anys, podria donar-se la paradoxa que la Mariona -miraculosament o amb un esforç personal admirable- hagués tret el seu grau en filologia catalana i, fins i tot, un doctorat sobre la sintaxi dels pronoms febles en els parlars de la Franja i hagués d’examinar  i suspendre alumnes per al grau d’educació  que estiguessin en un nivell més alt que el seu a la seva edat. El camí del catedràtic universitari queda més planer que el del professor de primer de primària. A veure, potser sóc jo que sóc massa simple, però si volem formar millor els nostres futurs mestres per què no ens dediquem, precisament, a formar millor els nostres futurs mestres? I si volem incrementar l’exigència en el coneixement de les llengües dels alumnes preuniversitaris, per què només ho exigim a uns quants?

Siguem, per tant, endreçats. Si s’ha d’assolir un nivell x de català a batxillerat, exigim-lo a batxillerat; i si s’ha d’exigir un nivell y de català al grau d’educació exigim-lo en el grau d’educació. Perquè si la mateixa administració educativa rellisca d’aquesta manera –popular, però estúpida- en la llei de la passada enrere, no ens estranyi després que els pares i mares també hi rellisquin amb tota la bona fe i portin els nens i nenes a acadèmies d’anglès abans de complir l’any, a tornejos de tenis amb quatre, i que s’hagin de medicar per suportar-nos als sis i, sàviament, ens enviïn a la merda amb quinze.