Una lectura dels programes electorals per al 21-D en matèria educativa

És digne d’admiració com tothom ha tingut els deures fets quan s’havien posat tan per sorpresa i amb tan poc temps. Mariano Rajoy anunciava eleccions autonòmiques el dia 28 d’octubre, i el 5 de desembre, dia d’inici de la campanya electoral, tots els partits tenien els seus programes a punt. Eficàcia i puntualitat. Tots? Tots no, sempre hi ha un alumne díscol. Que sigui precisament el PP, el convocant, el partit que presenti el programa amb tres dies de retard té la seva gràcia. Potser és perquè no els fa cap falta tenir un programa. Com a educador he d’assenyalar a més, que és el més desendreçat -he hagut de llegir-me’l tot per anar pescant les seves propostes educatives- sense índex i amb algun punt repetit, per exemple, el 4 i el 31 que parlen dels carrers com a espai de trobada. Homeeee! Si no tenien prou temps podien convocar-les per més endavant, no? Però comencem.

Amb els d’ERC sí que es veuen les presses. Com en tot treball en equip que s’ha d’acabar l’última nit abans de lliurar-lo, sembla que cada capítol se l’ha adjudicat un grupet i han escrit el que els hi ha vingut de gust, després han fet un copy-paste i ha quedat prou presentable. Ara, que el mateix partit que governa afirmi que el sistema educatiu actual és obsolet potser és excessiu. Al cap i a la fi, si els semblava tan prehistòric podien haver fet alguna cosa per modernitzar-lo. Després, quan haurien de passar a les concrecions i sorprendre’ns amb novetats, ens deceben i només ens ofereixen receptes conegudes: formació integral -de tota la vida-, sistema integrat per públics i concertats -com ara-, l’alumnat com a centre del sistema -una obvietat pedagògica-, autonomia de centres -proposada des de fa vint anys- i per acabar les parauletes de sempre sobre la formació professional i la participació de tothom. Total, que els sembla obsolet, però el volen deixar igual. Espero que aquesta conclusió no sigui extensible a tota la seva proposta política.

Els nois de Junts per Catalunya comencen per defensar decididament l’educació catalana tal i com està. En això són coherents, han manat durant anys i no es llencen pedrades a sobre. Autocrítica? Va ser un moment de debilitat. Ara ja està superat. La seva proposta es centra en “com fins ara però amb més diners”. No sé d’on els trauran, però ens diuen que l’escolaritat s’estendrà dels 2 als 18, que es potenciarà l’educació inclusiva, les arts, el català, les llengües, les ciències, l’orientació educativa… Una carta als reis. (Bé no, als reis no, potser al tió o a algun europeu) Es reduirà l’abandonament escolar -la qual cosa sona com prometre que s’acabarà la sequera- i es contractaran més professors, ara sí. Allò de farem el mateix amb menys ja no ven, ara sembla que sí que teníem raó i calen més mans per aquesta feina. Els paladins de la retallada, els convençuts de la virtut de la tissorada fan marxa enrere. Ah, sí! al final apareixen les parauletes de quedar bé sobre la formació professional. Em temo que això serà repetitiu.

Per la gent de Ciutadans, l’escola catalana és un autèntic desastre, una espècie de camp de reeducació maoísta si ens prenem seriosament les seves crides apocalíptiques. Ja ens agradaria a nosaltres tenir amb els alumnes l’èxit que ells ens atorguen quan parlen d’adoctrinament. Amb els de Ciutadans dirigint el país, els nens i nenes parlaran tres idiomes amb agilitat. llàstima que probablement no tinguin res a dir perquè la seva idea d’escola lliure d’ideologies i en llibertat s’assembla més a la buidor interestel·lar que a una formació autènticament profunda i crítica. Diuen que eliminaran els barracons i potser està bé, però tenint en compte la davallada demogràfica que vindrà, senzillament aniran desapareixent i potser seria millor deixar-los que no pas construir per a quatre anys vista. Amb ells també baixaran les tases de repetició i d’abandonament, però no ens impressionen perquè que serem més llestos ja ens ho prometen els seus col·legues de Junts per Catalunya. Evidentment també potenciaran la formació professional i tot això que s’ha de posar.

Als de Catalunya en Comú els preocupen uns quants aspectes de la vida que ells consideren centrals. Un és el mercantilisme. Amb bon criteri pretenen treure de l’escola els interessos privats i comercials. Jo ho aplaudeixo, però si ara hem d’eliminar els ordinadors, les tauletes, les recerques a Google i els programes de Microsoft, el leasing de la fotocopiadora i les compres de material de plàstica, doncs ja em direu. Ara que n’havíem après quatre cosetes, tothom a Linux i a programari lliure. Un altre és la religió catòlica, la qual, segons ells, hauria d’estar fora de les escoles. Un problema de dimensions considerables si tenim present la quantitat d’alumnes a Catalunya que es formen en escoles catòliques o d’inspiració cristiana i el fet que topa amb el dret de les famílies a escollir l’escola dels seus fills. Clar que més endavant ens diuen clarament que limitaran el dret d’elecció de centre i progressivament també l’escola concertada. En resum, més estat i menys iniciativa social; més planificació i menys llibertat individual. A l’hora de les xifres, diuen que doblaran la inversió en educació -actualment el 2,8% del PIB-, la qual cosa la situaria en un 5,6%, encara per sota del que marca la Llei d’Educació de Catalunya. Paradoxes. Per cert, amb un 5,6% del PIB ni en broma pots assumir tot el volum que representa l’escola concertada, o sigui, que alguna cosa grinyola en els números. Per acabar, les parauletes sobre formació professional. Com és que si tothom ho diu mai es fa res?

Els nostres amics sociates es presenten amb un programa que em provoca certa perplexitat. Prometen el 6% del PIB per a educació, o el màxim que permeti la conjuntura econòmica. D’això se’n diu comprometre’s! En un exercici de realisme diuen que s’oposaran a la LOMCE, la qual cosa és admetre que la LOMCE s’està aplicant a Catalunya. Almenys en aquest punt m’alegra saber que hi ha algú més que ho veu. El problema, però, és que per oposar-se a una llei orgànica caldria tenir un poder considerable a Madrid i no sé jo si el PSC té aquest poder. Perplex. De manera explícita s’aposta per la immersió lingüística -és d’agrair-. Bàsicament el seu programa és la defensa de la LEC i una major inversió. Perdó, se m’oblidava, potenciaran la formació professional -claaaar que sí, guapis!-.

(Diguem de passada per interpretar correctament el que ens expliquen, que invertir un 6 o un 5,6 o un 7% en educació es pot aconseguir de dues maneres: la primera destinant més recursos, però la segona senzillament amb un PIB a la baixa; si l’economia s’alenteix, la mateixa inversió o menys pot significar un augment en el percentatge. Ho dic per quan haguem d’avaluar polítiques)

I què diuen els cupaires? Com no podia ser d’altra manera, la seva proposta busca el major grau de trencament i revolució possibles. Sens dubte la paraula més repetida en el seu índex és sobirania, fins i tot en construccions estranyes com sobirania sanitària o sobirania educativa. El seu punt de partida és una crítica radical tant a la LEC com a la LOMCE. La CUP es compromet a elaborar una nova llei educativa, lògic si tenim en compte que serem independents i haurem escrit la nostra constitució. Per descomptat que no es renovarien els concerts a les escoles, les quals passarien a formar part de la xarxa pública. Quan diuen avançar cap a la gratuïtat completa del sistema educatiu eviten concretar les passes malgrat defineixin molt bé el que entenen per gratuïtat completa; potser estaria bé formular un objectiu més fàcilment avaluable. I molt d’èmfasi en el treball contra qualsevol tipus de violència. No puc estar més d’acord, però em permeto recordar-los que l’escola és el reflex de la societat i no pas a l’inrevés com ingènuament ens volen fer creure tots. Com a arma de transformació social som bastant limitats. Com a novetat, es pot assenyalar que el seu programa no destina ni una línia a parlar de la formació professional. Aquests no es preocupen per quedar bé, per això em són simpàtics.

I acabem amb el mascle alfa, els putos amos, el partit popular. Ho dic amb tota l’admiració que em desperta una organització capaç de mantenir-se en el poder malgrat tota la cadena d’escàndols que arrossega. Cal reconèixer que són hàbils. No cal dir que el diagnòstic del PP sobre educació es resumeix en una sola paraula: adoctrinament. L’escola catalana serveix per formar petits independentistes. Aquesta situació es vol revertir -perquè es moralment nefast inculcar idees polítiques als pobres infants- i que l’escola catalana esdevingui el bressol de futurs ciutadans trilingües, emprenedors, amants de la constitució, de l’ordre, les botiguetes i les sardanes. Com els altres partits “seriosos” es compromet a destinar el 6% del PIB a educació -cal aplicar-li el que he explicat entre parèntesi abans-. Amb ells, els llibres de text seran gratuïts, hi haurà més places d’escola bressol -despesa que podràs desgravar, per cert-. Per subratllar la malfiança sobre l’actual personal docent, proposen reforçar el cos d’inspectors d’educació i gairebé animen a les famílies a fer denúncies. Jo ja m’hi posaria a fons i aniria dissenyant un uniforme negre amb gorra de plat per quan visitin les escoles.

En resum, poques novetats. Diria que les propostes dels partits polítics són sobretot per agradar els seus, més que per construir una societat. Missatges dirigits per tècnics de màrqueting a un target determinat. Després ja vindrà la política; o no.