Anem a publicitat

És una de les frases que darrerament sonen mes a la televisió. Espero que, com quan sou davant de l'aparell, no canvieu de canal i em deixeu amb la paraula a la boca. Perquè, del que vull parlar es de les eleccions d'aquest dia 21.
Probablement us preguntareu per tant què tenen en comú la publicitat i la política. Permeteu-me que digui -i defensi- que per mi, cada dia mes coses. Perquè sembla força clar que si per alguna cosa esta servint aquesta campanya es per que cada partit intenti arrencar vots als fronterers. I tots plegats a l'abstenció. Per cert, pels que no tinguin clar el concepte de partit fronterer, el nom designa aquelles parelles de partits (parelles, trios o colles, ara no ens posarem primmirats) que lluiten pel mateix espai a banda i banda d'una ratlla (vermella o de qualsevol altre color) que els separa.

Han quedat ben paleses les picabaralles entre PP, Ciutadans i PSC per ser la força dominant del bàndol constitucionalista. Però amb baralles especials entre PP i C's, i C's i PSC donada la posició "central" de les forces de Rivera. També els estaribots entre ERC i les CUP, i entre ERC i la nova imatge del PDCAT, vista la posició central relativa dels seguidors de Junqueras. Amb una derivada mimètica. Els esforços de cadascun dels dos blocs anteriors en conjunt, per treure gent a la franja central, aliena a ells, de Podem. En la versió catalana però, sobretot, en l'espanyola.

I tot plegat, a més, amb estratègies purament i clara publicitàries. Amb espots electorals com els anuncis que retreuen a l'espectador que encara no tingui la darrera modernitat que s'anuncia (el robot que tot ho neteja o el cotxe que va sol) i que equivaldrien a les crides als abstencionistes. O altres com els que prediquen les bondats del detergent, crema facial o pernil dolç d'una marca determinada enfront les altres i que es podrien associar als espais electorals on es canten les excel·lències pròpies enfront les deficiències dels contrincants. Insisteixo, tot plegat, publicitat pura i dura.

No acaben aquí les coincidències. Podríem parlar dels organismes que avalen la publicitat d'un dentifrici amb l'ajut d'organismes científics més o menys seriosos, comparant-ho amb les vingudes de líders estrangers per avalar algunes campanyes electorals. O el ganxo dels colors corporatius que certes marques utilitzen de fa temps i que algunes campanyes electorals han incorporat. Voluntàriament en el cas del taronja i una mica mes forçat en el del groc.

Però el nucli dur de la meva reflexió no volia anar per aquí. Jo volia destacar com, igual que passa en la majoria d'anuncis publicitaris, els partits han posat molt -massa- èmfasi en demostrar que les coses que depenen d'ells han funcionat perfectament malgrat les evidents i quotidianes mostres de disfunció, corrupció i inadaptació de molts àmbits del sistema polític. En fer creure que son la millor marca possible. I crec sincerament que segueix faltant la capacitat d'autocrítica -absolutament absent en el mon publicitari- i sobrant la de "altercrítica". Continua sobrant maquillatge i faltant capacitat de risc.

Perquè, on son les noves propostes polítiques? On son els productes nous que ens han de sorprendre? Sembla que, com per exemple en el camp dels cotxes, l'única sortida sigui millorar el que ja existeix i renunciar a les innovacions. Incorporar al cotxe -naturalment de benzina- un endoll pel ordinador o un automatisme per aparcar mentre es deixa el cotxe elèctric per quan no hi hagi mes remei. O potser no hem ressuscitat el federalisme d'Alfonso Guerra o l'autonomisme d'Abril Martorell posant-los una mica de maquillatge?

Una prova definitiva, al meu entendre, de tot plegat, la tenim en l'aprovació aquesta setmana (per unanimitat si no m'erro) d'una proposició de llei sobre els drets dels animals de companyia. Es tracta, per exemple, de garantir que el gos, el gat o els peixos de l'aquàrium, no seran tractats com un moble mes quan hi hagi processos de divorci entre els propietaris. Que el jutge pugui decidir amb quin dels dos litigants estarà millor cuidat. Curiós, no? Perquè els debats oberts en canal en el si de la societat sobre la reforma de la constitució i del model d'estat que regeix als ciutadans, aquests han d'esperar perquè el parlament té feina a debatre el futur dels hàmsters. Insisteixo, curiós. O potser no tant.

Els programes de televisió o de radio també han d'esperar quan arriba el moment dels anuncis. De la publicitat.