Refer camins

Fa unes setmanes varem fer una caminada en ple Parc del Garraf. Vam sortir de Can Muntaner amb l’objectiu d’arribar al Castell Vell d’Olivella, passant pel Barret del rector i per la Font del rector. El camí en la primera part és també el mateix camí que ens portaria fins a Santa Susanna un indret notable del Garraf i una cruïlla de camins prou important

Abans de trobar el trencall que havíem d’agafar nosaltres detectem una novetat respecte a altres ocasions que hem passat pel camí. La novetat és que hi ha una tanca oberta, es tracta d’una mena de artilugi de fil de ferro reforçat amb les tanques recobertes d’un plàstic blau, aquesta mena de porta i algunes  barres de ferro clavades al terra fa pensar que es deu voler posar una tanca electrificada per evitar que els bestiar surti del seu tancat. Però vaja això no era res més que una hipòtesi, ja veurem que resulta ser al final... I, misteri resolt.

Un article signat per l’Alex Recolons delegat de l’ACN a Ribes a l’Eix Diari ens porta la solució llegint la notícia i aquest dos fragments de la mateixa:

Un total de 18 cavalls de la Fundació Miranda, entitat sense ànim de lucre dedicada a recuperar animals maltractats, han arribat aquest dilluns al Parc del Garraf per passar-hi l'hivern després de recórrer més de 200 quilòmetres en 10 dies pel mil·lenari camí ramader de la Marina, que uneix la Cerdanya amb Vilanova i la Geltrú. Els animals s'estaran en una finca de 300 hectàrees cedida per la Diputació de Barcelona a tocar del nucli d'Olivella fins el pròxim mes d'abril…..

El terreny que el Parc del Garraf ha habilitat i cedit a la Fundació Miranda té 300 hectàrees i està situat a tocar del nucli d'Olivella. Aquest espai d'estepa mediterrània amb tancat elèctric és ideal per la salut i la recuperació dels animals que s'hi estaran fins el mes d'abril. El director del Parc del Garraf, Santi Llacuna, explica que durant l'estada dels animals s'organitzaran activitats destinades a escolars i que en funció de la resposta tant dels animals com dels visitants l'objectiu és repetir l'experiència en anys futurs. 

N’hem vist imatges meravelloses dels cavalls a la platja a diversos mitjans de comunicació.

La notícia sens dubte ha suscitat interès i curiositat mediàtica per la seva originalitat però també perquè al darrera hi ha una causa, sens dubte, noble.

Realment una iniciativa proteccionista de la Fundació Miranda que alhora serveix també per recuperar el camí de la transhumància que unia la costa i el Pirineu concretament el que transitava entre Vilanova i Llívia, a la Cerdanya. Evidentment ara el camí no està del tot transitable malgrat hi hagi trams que estan en bon estat i altres que es confonen fruit del deteriorament o bé perquè la incursió de la mà humana els ha reconvertit. La recuperació i restauració  d’aquets camins són una mostra de voler recuperar part del nostre patrimoni cultural i que va lligat a temps ancestrals on el moure es ramats era també una manera de socialització de relació entre territoris i de contrast entre, territoris, paisatges i maneres de viure.

La transhumància era una activat normal, el trasllat dels ramats buscant les pastures de temporada i seguien la lògica, a l’estiu al Pirineu i a la tardor i hivern a la terra baixa.

Era un activitat notable que va resistir fins els principis del segle XX i que va desaparèixer amb rapidesa, tot i que el bestiar encara seguia anant a les muntanyes però el transport ja no es feia a peu en un llarg camí que arribava a durar ben be una dotzena de dies.

No fa pas masses anys –el temps passa despresa- encara en fer una travessa per Lles de Cerdanya cap els estanys de la Pera vam trobar alguns vilanovins que hi eren per recollir els ramats, pujar-los en camions i en tres o quatre hores a casa altre vegada.

El temps i les feines canvien i certamen tot allò que ajudi a la comoditat i qualitat de vida serà benvingut.

També hem vist en imatges i reportatges com encara avui algunes ciutats són travessades per ramats en una reconstrucció d’allò que era habitual antigament. Fotos de vaques travessant el Túnel de Viella, per exemple, encara les poden trobar.

I llegir les notícies sobre aquesta nova transhumància fins Vilanova i el Garraf  ens ha fet recordar la figura de Ricard Vives i Sabaté artista gravador i editor de “goigs” que n’arriba a publicar més de mil i obtingué un notable ressò en l’àmbit artístic del gravat.

En una biografia sobre Ricard Vives escrita per Xavier Garcia Ricard Vives i Sabaté, una vida per els goigs (1) ens narra com Vives i Sabaté fruit del seu neguit per conèixer el país i els seus paisatges s’interessa sobre la transhumància i la vida dels pastors i fins i tot participà directament en diversos viatges des Vilanova a la Cerdanya convertit en pastor d’ocasió.

Tot sembla, com explica Garcia, que Vives va trobar un mapa sobre el nostre territori on hi havia indicada una carrerada de la “Sardana” més enllà del Puig de l’Àliga, sorprès pel topònim va fer una consulta al ramader Ramon Rossell que el va treure del dubte ben aviat, el nom correcte era el de Carrerada de la  Cerdanya.

Vives la seguí en més d’una ocasió acompanyant ramats i pastors. Sortien de les masies Cabanyes i de la del Padruell cap el Pic de l’Àliga, Viladellops, Sant Pere Molanta, Martorell, Manresa fins Berga on es concentraven diversos ramats per seguir el darrer tram fins a Sant Cristòfol de Tosses...

Val la pena la lectura de les planes dedicades a la transhumància. Carregades d’imatges i també de sensacions i sentiments.

Ara es refan els camins i aquí, al nostre territori, els cavalls han refet el camí antic.

Però no tothom sembla tenir la mateixa estima al territori, al paisatge, fa pocs dies férem una altre caminada per la Plana de Ribes i constatem algun dels indrets on la brutícia s’acumula, travessant la vella carretera de Ribes a Vilanova en els vorals, ara que hi ha tallat les herbes, t’adones que s’hi acumula una quantitat de porqueria que sembla impossible que els humans la puguem generar, o prop de Mas Martí, al camí ral, hi ha un abocador permanent i queda clar que sembla un indret de festa continuada, la gran quantitat d’ampolles de quintos de cervesa o les bosses d’alguns restaurants d’aquets menjar ràpid són la prova fefaent de que emmerdar el territori és un exercici habitual, o encara impacta molt més llegir en una de les portes d’una casa amb un hort a la urbanització de la Torre del Veguer una crida desesperada i emprenyada de: “Hijos de puta, ya no keda nada. Cabrones”.

Una clara queixa contra aquells que deuen haver saquejat més d’una, de dues o tres vegades la petita finca.... en fi.

Mentre uns, vull creure que la majoria vetlla per refer els camins que formen part de la cultura del país, altres vull creure que pocs però sorollosos, encara es dediquen a emmerdar i saquejar els camins del país. El bandolerisme modern.

Ep! i ja no parlem dels marges que es van enrunant.... això ja són figues d’un altre paner.     

(1) “Ricard Vives i Sabaté, una vida per els goigs”. Xavier Garcia. Pròleg d’Oriol M. Diví, monjo de Montserrat. Editorial Gran Penya. Vilanova i la Geltrú. Abril 1991