La tisora ja no és sexi

Mirar fotos velles ens provoca una sensació de nostàlgia i, alhora, un estranyament. Què joves érem! Mira, quin pentinat! I tu, amb una camisa florejada! Divendres llegia l’editorial de La Vanguardia dedicat a la reflexió sobre la despesa educativa. El missatge era clar: cal incrementar el pressupost. No pot ser que un tema tan transcendental tingui una dotació tan minsa. Llavors va ser quan mentalment me’n vaig anar a mirar fotos velles. És el que passa quan has tingut la desgràcia de formar-te en la vella escola, que tens engrunes de memòria, i com que no et van ensenyar a raonar, fan saltar mecanismes inesperats. Sabia que hi havia un editorial similar però en sentit invers. No em va costar més de deu minuts; el 13 de setembre de 2011, el mateix diari complia la seva obligació de dedicar unes paraules a l’inici de curs. Què bonic! Quins temps! L’austeritat ens posava catxondos! Més alumnes amb els mateixos professors, menys despesa corrent. I per no tenir una esceneta calenta no es diu res de la retallada del salari dels docents, com si això no fos una retallada en educació.

L’austeritat, com fer dieta, o com una model que ratlli l’anorèxia, està bé, té el seu punt, però cansa. És com pujar una muntanya. Té el seu encant. Però s’ha d’arribar, eh! Si pugem set anys seguits i encara no es veu el cim, home! Potser ens hem equivocat i no era per aquí!

És curiós. Llavors hi havia gent que parlava de disbarat, d’austericidi, gent que afirmava que no era un bon camí. Eren titllats d’extremistes, irresponsables descerebrats. El pensament correcte –sempre condescendent- explicava amb convenciment i amb una cella alçada, que havíem estirat més el braç que la màniga, que tants anys de disbauxa econòmica s’havien de pagar, que com ho pagaríem si no hi havia diners. Vaja, que una mica de detox per després de la bacanal era el més assenyat del món. I amb un sentit moral de paràsit vingut a més, es va decidir que nens, malalts i jubilats també podien fer-se càrrec de la factura. Com si un infant tingués res a veure amb els comptes desquadrats!

Ai, com passa el temps! Ara, això ja no es porta. Ara es diu que l’educació és el pilar fonamental per a la prosperitat d’un país i que hi hem de gastar. Clar que sí! La mestressa de casa teutònica ja no ens la deixa ximpleta, va ser una coseta d’una temporada. I quan a finals de 2018 el BCE ja no compri deute als estats? Quan torni el fantasma de la prima de risc? Doncs tornarà la tisora i la virtut de l’austeritat! Com la minifaldilla! Tot torna! I l’articulista de torn ens ho defensarà amb condescendència, convenciment i la cella alçada.