Bajo el árbol de los toraya

A les zones muntanyoses i més embocades de les illes indonèsies de les Célebes hi viuen el poble dels toraya. Una de les característiques d’aquest grup humà són els seus ritus funeraris que són llargs en el temps amb una durada de diversos dies i que congreguen a tota la comunitat per acomodar els seus morts. La principal característica però és que el mort sobretot si és un infant és enterrat en un arbre que aprofita l’energia del mort i així va creixent cap e cel. L’arbre constitueix un símbol del record de les persones estimades i sempre el poden tenir a prop.

Philippe Claudel és un escriptor francès nascut a Dombasle sur Meurthe (Lorena), nascut en una família de treballadors. Un cop acabats els seus estudis va optar per ensenyar francès a la presó de Nancy i en un centre d'infants discapacitats, a més d'un càrrec de professor a la Universitat Nancy II. També imparteix classes a l'European Film and Audiovisual Institute.

Mestre i escriptor, va publicar el seu primer llibre, Meuse l'oubli, quan tenia trenta-set anys. Les seves novel·les i llibres de relats han estat guardonats en diverses ocasions: la novel·la J'abandonne va rebre el premi França de Televisió, el llibre de relats Petites Mecàniques va obtenir el premi Goncourt de Novel·la 2003, Ànimes grises, la seva cinquena novel·la, va ser guardonada amb el prestigiós premi Renaudot, també el 2003, i L'informe de Brodeck va ser Premi Goncourt dels Estudiants 2007.

Es va incorporar a l'Acadèmia Goncourt el gener de 2012 a la mort de Jorge Semprún. Va ser nomenat Doctor Honoris Causa de la Universitat Catòlica de Lovaina el febrer de 2015.

El narrador d'aquesta història és un cineasta que se sent profundament afectat i impressionat per la mort d’Eugène, el seu millor amic des de fa molts anys, alhora ha estat també el seu confident des de fa anys. El narrador descobreix en la història i mite dels arbres dels toraya i ho considera com la síntesi del misteri que embolcalla tota la vida i al final en  la mort. Els arbres són interpretats com una clau que pot arribar a obrir el recinte clos, tancat, molt  hermètic en el qual  gairebé totes les persones amaguem les vivències més íntimes. Situat al llindar de l'abisme de la pèrdua, el narrador es troba, cara a cara amb la intensitat de l'amor, aquest enigma insondable que ens lliga al futur mentre el present estripa el nostre ésser esdevenint una paradoxa vital. Paradoxa que es dóna moltes vegades en el mateix discórrer de la vida.

El narrador ja ha traspassat el llindar del cinquanta anys fa una repassada a la seva vida i sobretot la relació amb els seus amics i coneguts. Fa un revisió de les seves amistats, sobretot d’aquelles que ja han mort. S’adona que no en son gaires però entrant ja la cursa cap a la seixantena la vida es va escurçant, la mort ja està en el futur més que previsible i les malalties sembla que estan més al damunt. En mig d’aquesta reflexió vital sap que el seu amic Eugène té un càncer que segurament el portarà fins la mort. El narrador a través de recordar-lo entra en l’anàlisi de l’amistat i com un element que l’ajudi a remuntar la malaltia ja avançada reviu totes les experiències compartides, els moments viscuts plegats, el coneixement mutu, els secrets confessats i aquest relat de la vida compartida ve a ser el seu particular arbre dels toraya, sobretot perquè la concepció de la mort d’aquest poble s’allunya de la que tenim a Occident i el record a través dels arbres del morts és permanent.

El narrador fa un cant a l’amistat, a la lleugeresa de la mateixa vida  i la incertesa que el decurs del pas dels dies és. El narrador però sap també que els que queden vius han de seguir vivint, que la mort d’un amic no detura el món, malgrat pugui semblar-ho i malgrat el remordiment pugui tenallar a aquells que romanen vius davant la mort dels més propers i ha de seguir la seva vida i suportant l’absència de les persones que han desaparegut. I per fer-ho les persones es re inventen cada dia, es cerquen les estratègies per minimitzar les absències, en definitiva davant del pas del temps construir uns referents per anar vivint com sempre però sempre buscant alguns nous elements motivadors.

El final no és res més que el tancament d’un cercle i d’un cicle. "La mort ens converteix a tots en nens" li diu Eugène al seu amic poc abans de morir.

I la novel·la acaba i tanca també el cercle amb l'anunci d'un futur naixement. El naixement com el començar de nou altre vegada, com la recerca de l’esperança i tenir la certesa i la seguretat que els que venen després de nosaltres ens succeiran i podem ser per ells els arbres des toraya que vetllarem per la seva vida i també els anirà fent créixer fins que ells mateixos ja puguin anar a la seva. Intentar veure la vida dels altres com una part també de la nostra vida.

Bajo el árbol de los toraya constitueix en el seu conjunt una narració mot introspectiva, intimista, homenatge a l’amistat i també per la lleugeresa de la vida.

Claudel altre cop ens narra la seva percepció del sentit de la vida, el seu devenir i la malaltia com un element sobrevingut i inesperat que ens fa témer el final, la vellesa enfrontada i confrontada amb la força de la joventut.

Claudel amb el seu estil ens ofereix una obra magnífica carregada de sensacions i sentiments, moltes reflexions que acaben essent d’un sinceritat aclaparadora i tot explicat en un texts senzill excel·lentment bastit i que constitueix un llibre d’enorme sensibilitat.

Bajo el árbol de los toraya
Philippe Claudel
Narrativa Salamandra
Barcelona, abril 2017