Diguem-li a la minyona

L’educació és l’eina més poderosa per canviar la societat. És la panacea universal, el remei miraculós que solucionarà tots els mals del món. Tothom ho diu. Masclisme? Educació. Consumisme? Educació. Problemes d’integració? Educació. Consum de drogues? Educació. Després dels esgarrifosos atemptats de l’estiu a Barcelona i Cambrils, els columnistes i opinadors professionals estaven d’acord que el remei més efectiu contra la radicalització i el terror és l’educació. L’Antàrtida es desgela? Expliquem-ho a les escoles! Fem campanyes! Organitzem un taller! Celebrem el dia de la Pau!

Desgraciadament hi ha una raó per a aquest consens universal. Tothom recepta educació perquè no el compromet a res. Així de fàcil. La societat masclista li diu als seus fills que no ho siguin mentre manté la desigualtat salarial i els sostres de vidre, per no parlar d’altres consentiments encara més desagradables. Per cert, probablement qui ho digui a l’escola serà una dona perquè ja se sap, ensenyar criatures és feina de dones. La societat més consumista de la història li diu als seus fills que no han de ser tan goluts, tan depredadors. I ho fa cobrint-los de regals, evitant la paraula “no” durant tota la vida, enfarfegant-los d’estris electrònics, joguines, capricis i al mateix temps fent ostentació de tot: del cotxe, de la casa, de la parella, de l’abric, de la pell que han bronzejat, estirat, planxat i recosit a canvi d’una suma escandalosa de diners. La nostra societat és un aposentat burgès que no té ni esma d’alçar-se i que davant qualsevol molèstia només és capaç de tancar els ulls o bé carregar-li el mort a un altre. En aquest cas, quan alguna cosa demanaria realment acció, canvi, múscul, determinació i visió a llarg termini es limita a dir-li a la minyona que vigili els nens, que no se’ls acudeixi mirar què fan els adults.

I aquest és el trist paper que segons qui vol de faci l’escola. Dirigir la vista dels infants cap allò que és admissible: l’obediència a la llei fins a un cert sentit de submissió, el treball i l’esforç com a úniques vies cap a l’èxit i únics responsables dels fracassos, la desigualtat com a realitat que s’ha de tolerar –una manera civilitzada d’admetre-la i perpetuar-la-, el rebuig absolut de qualsevol mínima forma de violència i la submissió, alhora, a la violència estructural del sistema i a la violència política. Aquest és l’adoctrinament de base, el que de vegades els mestres tracten de despendre de les consciències, el que fa que l’escola sigui gratuïta amb l’esperança que es transmeti i perpetuï l’ordre establert. Per tant, no em vingueu amb l’escola com a eina de transformació del món, la seva funció és perpetuar-lo. La revolta sempre és a títol individual.