Entre límits i heterodòxies

Antoni Munné-Jordà (Barcelona, 1948), escriptor de llarga trajectòria que de fa molts anys ha fet casa a Vilanova i la Geltrú, i autor reconegut en l’àmbit de la literatura de ciència-ficció a casa nostra, acaba de publicar A banda i banda del límit (El Cep i la Nansa edicions), un conjunt de set contes i quatre relats breus escrits entre el 1970 i 2017.

Aquesta sèrie de contes inèdits i d’altres publicats en revistes o volums de difusió reduïda, ara conformen una mostra dels interessos vitals i intel·lectuals del seu autor, així com s’hi visualitza aquell estil que li és propi, i que es basa en la constant exploració dels diversos gèneres literaris i el gust per la seva innovació radical, trencant les costures que encotillen, que no deixen respirar els textos que es volen lliures de constrenyiments, tot i que l’escriptor no oblidi mai les regles clàssiques del joc. En aquest rar i estimulant equilibri de forces guanyen les sorprenents heterodòxies literàries que han convertit Munné-Jordà en un referent en el camp de l’experimentació textual i formal.      

Per la seva pròpia naturalesa, la nostra humanitat es mou sempre entre límits, ja sigui que ens referim als biològics, als psicològics o als que imposa la sociologia, però no pas als límits del pensament, ja que l’artista, els creadors en general, gent imantada per una atracció envers el desconegut, es caracteritzen per una tendència a superar límits del conegut o l’evident. Així neixen obres treballades de forma atenta i minuciosa sobre l’assaig sistemàtic, les provatures infinites com les d’Antoni Munné-Jordà. I d’una primigènia universitat virtual de l’autor: talents i habilitats, Munné-Jordà senyoreja una universitat real, és a dir, una escola ben personal de sensibilitats múltiples i pensaments aplicats, en aquest cas dirigides a la creació d’una obra literària que es complau en la recerca a la manera dels científics o dels aventurers de continents incògnits.

Hi ha moltes formes d’escriure. Hi ha qui d’entrada deixa fluir el llapis, tot i que després reescrigui vint vegades allò que s’ha desenvolupat lliurement, ja que la literatura combina harmonies de fons i formes. Com sigui, una aventura. Però aventura és també fixar-se un propòsit a l’avançada, com ara escriure un conte policíac (Endevina qui t’ha matat) per rompre els guions preestablerts en aquest gènere, o un conte eròtic amb final inesperat (La Festa Major de la Neus), o un conte on s’assaja la tècnica de l’ècfrasi (la representació amb paraules d’allò que es percep amb altres sentits, com ara la pintura o la música), com en el cas del L’oratori de Nadal, que, cal dir, és més que un joc-assaig, ja que el contingut d’aquest conte assoleix una gran intensitat espiritual i emotiva.

Aquesta és la manera habitual de fer de Munné-Jordà, un escriptor que sent atracció pel repte formal, però també per l’enjòlit dels arguments i la forma de desplegar-los, com en el cas èpic del conte que dóna nom al conjunt, A banda i banda del límit. Atenció, però, ja que explica el mateix autor que quan va començar a escriure aquesta història no sabia com evolucionaria ni com acabaria... El que hem dit abans: a Antoni Munné-Jordà l’atrau el risc intel·lectual fins al punt de rompre amb gosadia els propis esquemes. El seu esperit inquiet mai no dóna res per sabut, tampoc en l’àmbit de la literatura.