Les perles

Llegeixo aquesta història curta de Isak Dinesen –l’autora danesa de “El festí de Babette”- i hi trobo una situació en la qual una noia obliga al seu enamorat a renunciar a la relació amb la seva germana i la seva mare vídua perquè, segons ella, no l’accepten com a cunyada i nora. Curiosament, en el paràgraf següent, és l’actitud distant de l’ajuda de cambra del promès el que porta a la noia a formular una nova petició d’exclusió. Però aquest cop, la resposta del nuvi serà contundent: “Mademoiselle, no puc tenir una esposa que es deixa afectar per l’aire d’un ajudant de cambra. Aquí teniu el vostre anell. Adéu per sempre”.

Suggerent, no? Constatar com el que hauria de ser una relació –la familiar en aquest exemple- estable i sòlida, es llença per la borda per culpa d’un enamorament i, en canvi, aquest mateix enamorament ( aparentment sòlid i estable) acaba com el rosari de l’aurora per mor d’una relació col·lateral ,quotidiana o professional. Una descripció que torna a evidenciar fins a quin punt la condició humana està pel damunt de la raó pura i dura o del raonament fred i racional.

No cal ser novel·lista ni danès per constatar que, al nostre voltant, hi ha parelles suposadament estables amb clars indicis de desavinença conjugal, però que segueixen mantenint les formes. Les excuses per fer-ho son d’allò més variades. Els fills, la família, els amics, els embolics patrimonials, els compromisos de la feina, la posició social, la por a les repercussions de tota mena quan la separació s’esbombi als quatre vents... Tot per poder mantenir, amb més o menys eficàcia, un cert estatus social de parella estable.

En el fons, els dos membres de la parella –o el sumís en el cas de les parelles no equilibrades- esperen que el simple pas del temps i els canvis de l’entorn, recondueixin la situació cap a plantejaments suportables on, naturalment, la vista grossa jugarà un paper important. Sense adonar-se que aquest estat de coses és font contínua de tensió. I que qualsevol petit incident, per col·lateral que sigui, pot acabar desencadenant la mateixa situació de ruptura que es vol evitar.

Explico tot això perquè entenc que és una situació que té un gran paral·lelisme amb el batibull que seguim vivint a Catalunya amb l’ai al cor. Perquè, si abandonem els eufemismes i les versions oficials dels comunicats de la parella protagonista del colobrot (ERC i, segons com es miri, PDCAT o Junts per Catalunya), haurem de convenir que les relacions d’aquesta parella no passen pel millor moment. Per no parlar dels enterboliments que a aquesta relació hi posen, un dia sí i l’altre també, les interferències de les CUP (la darrera l’actitud beligerant de Mireia Boya que, a més, ha rebut el premi de la llibertat sense obstacles), Catalunya Si Que es Pot (reclamant i exercint a BCN el que es nega per Catalunya), Ciutadans (amb l’amenaça d’optar a investir Arrimadas) o l’entorn judicial, econòmic i mediàtic.

I en aquesta tessitura, agafen protagonisme els fets políticament menors. Ja no es tracta –si més no és el que es diu- de mantenir la legitimitat “dinàstica” dels presidents de la Generalitat reintegrant a Puigdemont en el lloc d’on el va treure l’article 155. O de mantenir la voluntat republicana d’unes lleis més o menys aprovades pel Parlament català. Tot això és negociable, pactable, acordable i, per tant, acceptable per les dues parts. Si més no, des del moment en que s’accepta que forma part de les converses que, dia sí dia també, es confessa que s’estan duent a terme. Els fets que posen en perill el camí cap a l’objectiu final son, cada cop més, els petits incidents o accidents que afloren col·lateralment. Que si Puigdemont no ha trucat a la família de Junqueras des que va marxar a l’exili, que si en una entrevista Junqueras es mostra partidari de la presidència efectiva i presencial, que si el president Torrent té una catitud esbiaixada, que si algun dels negociadors sembla haver postulat la seva candidatura alternativa davant un hipotètic pas enrere de Puigdemont... Fets i actituds que haurien de ser irrellevants davant la magnitud del repte però que, cada cop més, sembla que poden actuar de desencadenant en la ruptura de la parella tot i tenir encarrilat, com diuen, els temes bàsics, les parets mestres.

Em pregunto fins a quin punt aquestes “pedretes en el camí”, no son excuses de mal pagador per no haver de reconèixer, finalment i de forma oberta, que el casament fou, en el fons, un casament de conveniència.