En defensa de la llengua catalana

Johann Gottfried Herder, cap a finals del segle XVIII, va parlar per primer cop del Volksgeist, el caràcter nacional, la personalitat d’un poble expressada en la seva llengua i la seva literatura. El concepte de poble i el de nació esdevingueren centrals per al romanticisme i el romanticisme fou el corrent central del segle XIX europeu. Quan aquest moviment cultural arribà a Catalunya, es produí una onada de creixent interès vers la llengua pròpia del nostre país, les seves arrels i els seus autors. Aquesta onada l’anomenem renaixença i sense ella no existiria res del que tenim avui dia: ni un govern autònom, ni una escola catalana, ni tan sols, amb tota probabilitat, una llengua ben conformada, normativitzada, literària i amb un cert nivell de salut. Després, els conceptes romàntics de la pàtria que cantava Bonaventura Carles Aribau quedaren tots ells desacreditats pels excessos de la nació ària. Tot allò que fou utilitat pel règim nazi ha quedat infectat als nostres ulls: el nacionalisme, Nietzsche, o la música de Wagner (que a Woody Allen li feia venir ganes d’envair Polònia).

No sé fins a quin punt Herder tenia raó. Hi ha nacions com la suïssa que no s’identifiquen amb una llengua, d’altres com França s’han bastit sobre la base d’una sola llengua que esclafi les altres. Potser no és el més important. Ara, el que sí que és cert és que Catalunya, sacsejada durant tant de temps per onades migratòries i governs contraris, necessita mantenir les seves senyes d’identitat i la més potent que té és el seu idioma. No és una identitat excloent, Catalunya no té un nacionalisme divisor. La llengua s’ensenya a tothom i tothom hi és acollit amb el seu accent, de la mateixa manera que tothom pot ser casteller o participar al ball de gegants del poble o acudir a l’escola, la mateixa per a tots. No és que siguem una raça especialment amable, és que hem estat intel·ligents en integrar en comptes d’enfrontar, hem sumat a tothom en comptes de lluitar contra forces que no podíem vèncer.

I això és el que ara pot trencar-se. De fet, amb més intel·ligència de la que habitualment se li suposa al partit governant, el que es busca és precisament dividir, trencar aquest pacte tàcit d’integració. Crear dos comunitats on només n’hi ha una. Atacar el model lingüístic d’immersió només pot tenir com a objectiu destruir les bases de la cohesió social, tallar el circuit d’assimilació a la cultura catalana, acabar amb la identitat i minar el principi bàsic que ens dona personalitat com a poble. Siguem intel·ligents també nosaltres i defensem el que és nostre. Malauradament, no sembla que ningú més ho faci.

Espanya pot ser una nació de nacions però difícilment serà un estat monolític, culturalment homogeni. Pretendre-ho és ignorar la història i voler triomfar on reis absoluts i dictadors moderns van fracassar. No és una tria estre llengües el que s’està dirimint ni tampoc una qüestió de drets familiars: és una tria entre dos models de societat, la cohesionada o la dividida. No badem.