Però, cap a on va l’educació?

La Fundació Jaume Bofill ha emprès per segon cop una iniciativa –edubarometre.cat- tan de sentit comú com poc habitual: preguntar als implicats sobre educació en comptes de fer-ho als experts, als assessors o a les organitzacions empresarials. D’aquesta manera, ha engegat una enquesta a personal docent i a mares i pares sobre el sistema educatiu; què els preocupa, quines creuen que serien les vies de millora, cap a on ens hem d’encaminar, etc. Jo l’he contestat dos cops, un com a docent i l’altre com a pare. La raó és que així podia veure un petit tast dels resultats. Quan estiguin publicats en la seva totalitat ja els comentarem, ara ens limitarem a dos apunts.

El primer és una constatació. No responc de la mateixa manera com a professor que com a pare. Com a professor he dit, per exemple, que donava tota la informació necessària als pares tant sobre els estudis, com sobre les metodologies, com sobre l’alumne concret. Com a pare no he puntuat tan alt la informació que rebo. La diferència no la vull atribuir a mèrits personals, més aviat deu ser que aquest és un dels punts més delicats del sistema: la comunicació entre professors i famílies. Punt delicadíssim perquè mai parlem des de la mateixa perspectiva.

En segon lloc, una reflexió. Com és que sempre estem intentant millorar l’educació? Ho diem des de que tinc ús de raó. Primer es va aconseguir l’escolarització plena –cap als anys vuitanta-, després s’ha intentat sempre millorar els resultats i disminuir les taxes d’abandonament. Per cert, sempre sense èxit. Quan aconseguirem l’èxit? Què entenem per èxit? Podria ser que ni tan sols estiguéssim tots d’acord en això o que perseguíssim fites impossibles. Per exemple, és impossible que del nostre sistema educatiu obligatori en surti una població que domini tres llengües de manera generalitzada. Impossible. Repto a qui sigui a rebatre-ho. Si la societat no és trilingüe, els alumnes no ho seran. L’èxit podria ser que la preparació escolar donés un índex d’inserció laboral molt alt. Però això és alhora impossible –perquè els estudis no creen llocs de treball- i no desitjat per tothom –encara hi ha idealistes que creuen en l’educació humanista, en la formació en valors i coses d’aquestes. Podria consistir llavors en uns resultats internacionals envejables. No obstant, això ens duria a un règim d’ensenyament per a passar proves més que no pas per aprendre, per integrar. Últimament sembla que l’èxit podria entendre’s com la capacitat d’influir eficaçment en els alumnes: espanyolitzar els catalans, fer-nos tots més emprenedors i menys reivindicadors, abraçar la doctrina neoliberal… Són objectius difícils mentre no convertim l’escola en un camp de reeducació maoista –un temor que no m’atreveixo a descartar-.

Per últim, si les proves d’accés a la universitat les aproven el 96% dels qui s’hi presenten; si, a més, les proves de competències bàsiques de 4t d’ESO les supera la immensa majoria dels alumnes, si fins i tot la taxa d’abandonament escolar disminueix any rere any des del 2008… el sistema funciona, no? Aconsegueix els objectius. O potser hem de sospitar que les proves no reflecteixen la realitat? O potser és que no tenim gens clars els objectius? Tanta dada, tanta estadística, tantes xifres… i no ens les creiem? Què passa amb l’educació?