Enrocats

Quan el moll de Vilanova encara estava en construcció, solia anar amb el meu pare a pescar congres. Posant els volantins als caus que quedaven entre les roques i esperant, mentre ell tirava la canya per veure d’atrapar alguna mabre o sard. Recordo com jo anava passant de tant en tant pels llocs i tibant la corda –amb suavitat, m’havia dit ell- per comprovar que l’esquer encara surava més o menys lliure entre les roques. De tant en tant, quan notava tibantor, l’avisava i ell venia a donar una estrebada forta al fil. Segons ell, per clavar l’ham a la boca del peix que l’estava mossegant.

A partir d’allà, calia anar ràpid. Recollir el volantí com més aviat millor per evitar que el peix s’enroqués, és a dir, es fiqués en un cau entre les roques, hi enganxés el fil i fes inútils les estirades del pare.

El truc, no sempre funcionava. Aleshores, hi havia dues solucions. Tirar fins treure el congre o trancar el fil, o deixar que el peix es calmés i, amb l’ham clavat, sortís del cau. Un fet que jo detectava en les meves inspeccions perquè el fil perdia tibantor. Era el moment de repetir el procés esperant tenir més sort. Una operació que feia, indefectiblement, amb tots els volantins quan era hora de plegar. De tornar a casa

Un dia, en comptes de sortir un congre, va sortir una morena. I el meu pare em va explicar la diferència entre els dos i la major perillositat de la morena. El congre mossega i es queda quiet esperant a veure que fas. La morena mossega i comença a giravoltar per esqueixar allò que ha mossegat, em digué. I afegí: A més, té les dents apuntant enrere i no hi ha manera de desenganxar-la.

Avui, en comprovar quan enrocats estem a casa nostra, m’han vingut al cap aquestes observacions i algunes altres reflexions que jo hi he afegit.

M’he adonat, per exemple, de l’avantatge que tenia el congre a l’hora de pescar-lo. Ell està en el seu ambient i no té cap pressa. Nosaltres havíem d’avançar i aguantar-nos damunt les roques com podíem. I sabíem que la nostra lluita tenia una durada prefixada per la llum del sol. El congre sabia que estava en perill i posava en marxa tots els mecanismes de defensa. Nosaltres només sabíem que la corda estava encallada. A la boca d’un congre o entre dues roques?. Per tant, no teníem cap garantia que la nostra lluita reeixís.

I, pel damunt de tot, el dubte més important. Si allò amb que lluitàvem era un congre o una morena. Perquè el primer et garantia una lluita noble, però el segon era capaç d’escapolir-se en el darrer moment, gràcies als girs del cos, tallant la corda o mossegar-te gràcies a un moviment brusc quan intentaves treure-li l’ham de la boca.

Hores d’ara, els catalans tenim la sensació, la certesa, d’estar lluitant, com el meu pare, contra un peix enrocat. Però alguns ja comencem a tenir la sensació que el congre –o la morena, no ho oblidem- s’ha tret l’ham i l’ha clavat en una roca perquè, mentre ell -o ella- es dedica als seus negocis, a saquejar els altres volantins, nosaltres seguim tibant i suant d’una corda massa difícil de trencar.

Probablement, els espanyolistes també puguin tenir la sensació que nosaltres som el seu peix enrocat. Però em sembla que, si contrastem informació, si posem costat per costat les nostres accions més o menys romàntiques, tranquil·les o de somiatruites, i les seves reaccions irades, recargolades o directament dictatorials, queda clar que nosaltres som aquell congre del meu pare que havia aconseguit ficar-se al cau i falcar-s’hi abans de ser hissat. Aquell del que jo vetllava els moviments tocant la corda. I que ells son aquella morena que es recargolava per intentar embolicar la troca i trencar el fil tot esperant, en darrera instància, el moment de clavar la queixalada al pescador.

Una darrera observació. Les llegendes malintencionades expliquen que els patricis romans castigaven als esclaus rebels a ser llençats a un llac amb congres per ser devorats. No és cert. Aquells estanys, llacs o piscines, estaven plens de morenes.