La política ens farà feliços

Ahir explicava als alumnes de batxillerat que la finalitat de l’acció política segons John Stuart Mill és la felicitat dels ciutadans. Recordo les seves cares d’escepticisme. A filosofia diem coses estrambòtiques, dubtem de les evidències més palmàries, critiquem allò establert, arribem a prendre’ns seriosament la possibilitat que allò que veiem i sentim no sigui pròpiament real… Ara, dir a preuniversitaris que la finalitat de la política no és l’enriquiment personal sinó la felicitat dels altres és excessiu, entenc el descrèdit de la filosofia. (Que ara sigui en Merlí qui la posi de moda efímerament no és més que un símptoma del seu descrèdit) Té un aroma naïf que fa que en comptes d’una classe seriosa, adulta, amb un punt de severitat, agafi l’aire d’una sessió amb plastilina i ceres de colors.

Quan Stuart Mill va aparèixer en els temaris de selectivitat era com aquell personatge nou a l’empresa que ve a substituir una llegenda caiguda en desgràcia. Una espècie de “fill de l’amo” acomodatici que li prenia el lloc ni més ni menys que a Karl Marx. Això era difícil de perdonar. Però d’aquesta substitució ja en fa molts anys. Amb el temps, se m’ha anat fent simpàtic. Avui dia ja no hi ha persones com ell, no hi ha nens ni nenes estudiant llatí, grec, geometria i àlgebra cap als vuit anys, traduint grec quan aquí aprenem les taules, llegint Plató en original als deu anys; un expert en diverses matèries de primera línia en edat juvenil. Aquesta formació la rebé exclusivament a casa, aïllat expressament del contacte amb altres nens i nenes; això sí, amb savis de primera línia com ara el també filòsof Jeremy Bentham. Si avui dia algun pare metòdic i rigorós com el seu es dediqués a preparar tan exhaustivament el cervell del seu fill, la seva conducta entraria de ple en el terreny del codi penal i trepitjaria grollerament la declaració de drets de la infància. I jo que me n’alegro. A veure, que gràcies a l’escolarització universal tampoc hi ha els seus veïns treballant a la fàbrica amb sis anys (almenys aquí, als reductes del món desenvolupat). Stuart Mill, tot i el seu extraordinari rendiment acadèmic –deixaria en ridícul Finlàndia o Singapur a les proves PISA- no va ser un jove feliç. L’acumulació de sabers, la disciplina fèrria, la falta de vida –en un sentit més lliure i personal- el van abocar a la depressió, de la qual només va sortir-ne gràcies a l’amor per una dona excepcional: Harriet Taylor. No hi havia medicaments per al seu mal, sort.

I aquest home excepcional, en cert sentit maltractat, capaç de veure la seva societat amb la claredat dels seus coneixements i la profunditat de les seves vivències, acaba concloent que no és l’economia, ni els resultats de l’IBEX, ni la productivitat, ni la unitat de la pàtria, el sentit de la política. Només la felicitat de la gent. Una felicitat que, per aconseguir-la, ha de basar-se en la possibilitat de creixement de cada persona (l’educació!), la dignitat de tots i de tothom i la llibertat individual per portar la vida com a cadascú li vingui de gust (sense causar danys ni desatendre els compromisos amb la resta de la societat). Un plantejament discret, sense cridòria revolucionària ni grandiloqüències retòriques. Un pensament que apunta al sentit de l’economia, del sistema, de la política. Tot això… Per a què? Doncs per a que siguem feliços essent el que nosaltres vulguem! Ningú pot dir-nos quin és el nostre camí ni què ens convé. Arrisquem-nos a ser feliços!