Qui hi ha a la botiga?

Una llegenda urbana –amb versió penedesenca que dóna noms i cognoms- explica que un botiguer, en el seu llit de mort i mentre s’acomiadava de la família, anava preguntant per tots els seus parents directes, que li responien donant-li escalf en el tràngol. I que, arribat al final de la repassada, alçà la veu, amb un toc d’indignació, per preguntar: I qui cony hi ha a la botiga?

Fa pocs dies, en Xavier Domènech feu una proposta, arran de la darrera reunió plenària del Parlament català, de govern independent i tècnic en la línia d’un dels darrers governs que ha tingut Itàlia. Es tractaria de buscar personalitats políticament independents i de solvència contrastada, que assumissin el timó del govern durant un màxim de dos anys i amb el compromís d’abandonar la política passat aquest període. Un període durant el qual es farien càrrec de la gestió de la realitat catalana (la botiga del botiguer) mentre els polítics podrien  dedicar-se a aclarir els seus enfrontaments (el llegat del botiguer) i preparar una legalitat reformada que pogués il·lusionar novament als ciutadans (els clients de la botiga).

La resposta no s’ha fet esperar. Entre els suposadament interessats en resoldre l’atzucac català, han sorgit veus que reclamen tot el protagonisme per la política. Per ells, el govern ha de ser polític (de partit, s’entén) i s’ha de dedicar a fer política. En exclusiva perquè, segons ells, els partits son els únics que estan legitimat per fer-ne, en tant que son els únics que han rebut el suport dels ciutadans amb el seu vot. Una resposta que torna a traslluir l’esperit del botiguer moribund. Perquè, a la botiga del nostre protagonista, bé hi deuria haver un encarregat, no? Un senyor Esteve encarregat de les feines menys nobles i més rutinàries. Tan poca confiança li mereixia al patró com per considerar la botiga desatesa si no hi eren presents ell o algun dels seus fills?. Tan poc valoren els polítics als demès, que mentre ells poden presentar propostes de llei amb els seus únics vots, els ciutadans hem de reunir milers de signatures per poder presentar una proposta no de llei que ells, des del seu limbe daurat, poden deixar decaure amb la legislatura o no acceptar a tràmit? 

Però el més greu de tot, el més decebedor, és comprovar com, aquests que reclamen –que exigeixen- l’exercici de la política en exclusiva, es desentenen de la gestió diària. De la feina de base, de manteniment, reposició i actualització que cal fer per poder tirar endavant projectes somniats. O somnis projectats, que ambdues coses es confonen sovint en això que ells anomenen política i que, pel que sembla i com en el cas del botiguer, exclou passar l’escombra per sobre i sota de les catifes, treure la pols dels arxius i veure que no falti carbó al braser.

El darrer exemple és flagrant. Fa uns mesos, el govern central va modificar les condicions de fiscalitat de la industria nàutica en els seus actes promocionals esportius. Els nostres polítics no digueren ni piu al respecte i ara ens cau al damunt la notícia que la Barcelona World Race (regata de vela que donava la volta al món amb sortida i arribada a Barcelona) de 2019 s’ha suspès. Oficialment, per la dificultat d’aconseguir patrocinis per mor de la inestabilitat política.

Però no cal ser economista de capçalera de televisió o diari, per ensumar que aquell canvi de fiscalitat que no va merèixer cap comentari de la classe política (aquesta que reclama l’exclusivitat de gestió de la cosa pública), és la mare dels ous.

Què la situació ha estat buscada per Madrid per reforçar els efectes del 155? Segur. Però també hem de preguntar-nos com pot ser que les ments preclares del nostre país no detectessin en el seu moment, el perill potencial d’aquella modificació legal pels seus grans projectes de futur polític, i que hàgim rebut aquesta darrera plantofada, com les anteriors, per sorpresa.

Perquè la institució pública organitzadora, la Fundació Navegació Oceànica Barcelona (FNOB), té com a patrons l’Ajuntament de BCN, l’Autoritat Portuària de BCN, la Cambra de Comerç de BCN i Fira de BCN. Un equip de luxe que en la darrera edició, la tercera amb seu a Catalunya, va remenar un pressupost de 35 milions d’euros en nom d‘una promoció de BCN i d’un foment a l’industria nàutica de casa nostra proclamada aleshores aposta estratègica de futur. Una promoció i foment que potser no s’han vetllat amb prou cura des de la política, quan una simple modificació de la llei pressupostària –imagino que aprovada pel Parlamento on els partits polítics tenen veu i vot- ho engega a can Pistrachs.

És en aquest context i davant d’exemples com aquest, que, com el botiguer, m’atreveixo a preguntar si hi ha algú al davant de la paradeta, i si no seria raonable contractar uns encarregats per garantir, com a mínim, allò que l’acudit castellà defineix a la perfecció: Virgencita, virgencita, que me quede como estaba.