Tots els dies que no són Sant Jordi

Malgrat es digui el contrari, el segle XXI és ple de dracs, curull de bèsties ferotges. Ja no mengen ovelles ni vedells, ni tampoc s’emporten donzelles. N’hi ha que aixequen murs, altres administren fortunes i misèries; n’hi ha que beuen sang i n’hi ha que xuclen ànimes. Un drac –i no pas dels més ferotges- és el de Sant Jordi. Aquesta bèstia buida caps. Els deixa lluents com la closca d’un cargol després de la xarrupada. Per fer-ho ha d’esborrar el gust pels llibres, l’afició per les lletres. Com ho fa? Doncs amb un assortiment de trucs com ara fixar unes lectures obligatòries, promoure una cultura de l’esforç, enfrontar la ciència a l’humanisme o –una de les més innovadores- mesurar la vàlua d’un llibre pels exemplars venuts.

Anys enrere, els nens i les jovenetes havien arribat a arriscar-se per poder llegir un llibre prohibit, acabat de sortir o difícil de trobar. Se sentien grans quan aconseguien coronar una obra imponent com un Quixot, un Moby Dick o un Crim i càstig. La joventut soviètica es jugava la pell passant-se obres prohibides en edicions clandestines fotocopiades. Els pares del segle XIX havien arribat a preocupar-se i a renyar severament els seus fills i filles perquè passaven massa temps amb novel·les i es distreien de les seves obligacions. Les nenes no aprenien de cosir ni de ballar perquè Baudelaire les tenia abduïdes. Els nois no entraven en els arcans de la comptabilitat i les finances perquè Homer els transportava a un temps de llegenda, d’honor i de sang. Anaven creixent amb els llibres com qui creix en un paisatge, en una llar; i aprenien a jutjar, a suportar treballs, a enfrontar-se a les Erínies, a servir-se de l’astúcia d’Odisseu, a conviure amb John Silver, a patir amb Hamlet. O potser no ho aprenien, perquè hi ha coses que no es poden aprendre, però sí que arribaven a tenir una visió, una talaia des de la qual podien observar la condició humana sense l’impediment de la immediatesa, sense l’obstacle de la gratificació.

Quan la generació de lectors clandestins es va fer gran i van ser pares, van creure que havien de traspassar als joves el seu amor per la lectura. Afany impossible, no hi ha res pitjor que algú que et vol emparellar (les alcavotes concerten matrimonis però no generen enamoraments). Van néixer les lectures obligatòries. Us imagineu que hi haguessin partits de futbol de visió obligada amb un comentari escrit a presentar al final? O una assignatura d’introducció al sexe amb diferents experiències programades, pràctiques i un dossier escrit? Els responsables educatius filtrarien la passió justa, la higiene absoluta, el llenguatge polit, la llenceria correcta, l’entorn adequat, la coherència amb els valors del centre, l’horari… Sorgirien empreses especialitzades en servir un producte perfecte i alhora estúpid -com els ous esterilitzats o la cervesa sense alcohol- programat tenint en compte l’edat de l’alumne i amb activitats de reforç i ampliació. Hi ha milers de lectors segrestats a les escoles a qui els adults els trien els llibres, els obliguen a llegir-los i els imposen treballs; tot pel seu bé. La situació és perversa.

Sant Jordi –patró de les victòries efímeres- arriba carregat de mercaderies, marxa amb llistes d’èxits i desapareix a l’horitzó.