Temps era temps

A l’any 1977 en plena efervescència de recuperació de la cultura del nostre país va sortir la iniciativa de la Revista l’Avenç que va agrupar a un seguit de joves historiadors que volien recuperar la tradició humanística i posar a disposició de la ciutadania un instrument de debat, de coneixement  i difusió de la història com un dels elements claus de la societat i del nostre país, història que ens havien amagat, distorsionat i que calia recuperar-la.

La revista va crear una secció que sota el nom de “Temps era temps”  a on es van recollir el testimoni d’un seguit persones, vinculades al món de la cultura i de la política que van explicar els seus records, vivències , sentiments i posicions en el llarg període que anava des de la proclamació de la república fins la mort del dictador Franco. Són testimonis de fets viscuts i per tant tenen la frescor de la història oral, de la reflexió des de la distància però de fets viscut. Per altra banda l nòmina del autors és àmplia, diversa i també recollint el ventall ideològics democràtic. I trobem literats com Espriu, Castellet, Maria Aurèlia Campmany o Oriol Pi de Cabanyes,  polítics com Josep Benet o Alexandre Cirici i molts altres que a través del record ens porten fragments de la història. Són relats emotius en moltes vegades o bé són records de moments concrets i determinats fixats per la seva emotivitat o per la impressió que pot causar .

Ara s’ha fet un recull antològic d’aquella secció i apareix en forma de llibre sota el títol que portava la secció: “Temps era Temps” ha posat novament sobre el paper les narracions testimoniades d’aquells moments suggeridors de la història contemporània. Aquests retalls personals de memòria configuren en el seu conjunt també la memòria de forces generacions des d’aquelles que van viure la il·lusionant vinguda de la república que acaba amb la dissort de la guerra fins aquelles que van haver de viure els anys foscos dels franquisme i la d’aquells en els que la mort del dictador va obrir una escletxa a l’esperança.

Ja hem dit que la nòmina d’escriptors i intel·lectuals que comparteixen el “temps era temps” és potser una de les antologies del record que recull el llistat més representatiu del món cultural de la nostra transició , el seu relat fet des de la distància té el valor del record viscut, emocionat i que essent un fragments  de vida personal en ser aplegats tenen el valor afegit de constituir també el record de diverses generacions que van des de la proclamació de la República fins la mort del dictador.

En moments en que la recuperació  de la memòria democràtica posar damunt de la taula altre vegada aquests textos junts i en forma de llibre té un gran valor ja que la memòria col·lectiva , aquella que es capaç d’identificar els esforços i lluites de molta gent, té un gran valor perquè és , sense dubte, la memòria col·lectiva aquella que dona valor als moments històrics i aquella que esdevé referent per les noves generacions i serveix de lligam entre les propostes socials i polítiques fetes en el passat amb les que cal fer en aquest moments. La història no és una línia trencada però quan aquesta es trenca per una situació excepcional com va ser en el nostre país la dictadura franquista cal refer-la amb l’aportació de tothom i sobretot d’aquells que van tenir per la seva feina , per la seva voluntat de recuperar les llibertats  o per la seva presència activa contra la dictadura. Refer la línia de la història és una obligació , una necessitat i l’oportunitat de refer de nou la convivència democràtica.

Si en els moments inicials de la transició democràtica la necessitat de recuperar la història era un dels objectius claus per fer aquest lligam entre períodes democràtics també ho era aper evitar que aquesta memòria fos tergiversada o utilitzada en benefici d’uns pocs, en benefici dels arribistes que en moments d’una certa convulsió social i política  és posicionen sempre per obtenir-ne beneficis.

No hi ha res pitjor per un país que l’oblit de la pròpia història , sobretot si aquesta és la de moments difícils que tenen després una difícil interpretació i no cal dir que el període franquista a Catalunya no té una fàcil lectura per la seva complexitat, per la seva  lectura objectiva , per les poques complicitats que, a vegades, suscita el voler saber la veritat. Els testimonis que trobem a “Temps era temps”  són testimonis de primera mà i testimonis de qui són observadors privilegiats de les situacions i que tenen consciència clara de que els moments explicats tenen importància en el sentir col·lectiu de la nostra comunitat. Experiències diverses que van des de la guerra  a l’exili, des de la represa cultural a la repressió de la llengua, des de la vaga dels tramvies fins la tancada d’intel·lectuals a Montserrat, des de la joia per la proclamació  de la república fins a les esperances i els temors en el moment de la mort del dictador.

Cinquanta anys de la vida d’un país, moments d’èpica col·lectiva i moments també de dissort individual i col·lectiva.

Sens dubte un encert editorial la publicació aplegada d’aquest articles editats en el seu moment a l’Avenç i llibre imprescindible per conèixer i recordar moments importants en la nostra història.

I si això hi afegim la qualitat dels qui les signen ens trobem també amb una obra de marcat caràcter qualitatiu des de  la perspectiva literària.

Temps era temps
Records de mig segle (1931-1975)
Diversos autors
Editorial L’Avenç
Barcelona 2019