Diàlegs de sords

Finalment, tenim president. Catalunya pot tornar a aixecar el cap, orgullosa, amb la sensació d’haver guanyat una batalla. Però hauria de fer-ho amb el convenciment que la guerra encara no està guanyada. Que no hi ha pitjor enemic que aquell que es sent derrotat però continua creient-se fort. O que, si més no, ha de fer veure que ho és per mantenir contenta la tropa.

I aleshores, els ciutadans tornem a la sensació d’inseguretat. A intuir que, al marge del que digui cadascun dels bàndols i els seus informadors associats, hi ha una segona realitat, diferent i oculta, que va fent el seu camí.

Per això parlo de diàleg en el títol. Perquè, per exemple, en el contenciós català, ara tothom parla de diàleg. A tots els nivells. Però, no ens enganyem, tots tenim la sensació que la paraula no té el mateix significat per tothom. No és el mateix el diàleg que oferia el president Torra en el debat d’investidura –sense condicions, obert, franc i republicà- que el que Rajoy diu tenir permanentment obert –constitucional, condicionat per les futures eleccions, tècnic i, naturalment, monàrquic- a la Moncloa.

Ho sento, però el meu subconscient em diu que tot plegat, més que un diàleg, segueix un esquema de monòlegs encadenats (com a les tertúlies) on cap idea aportada és capaç de modificar el discurs del contrincant en sentit d’acostament. Un model que, en comptes de dur a un final d’enemics reconciliats, ens aboca a un panorama més o menys matisat de vencedors i vençuts on els primers, per no acabar passant per dictadors o prepotents, fan alguna concessió al derrotat per que pugui salvar els mobles. Ho estem veient en la dissolució final de ETA, on el govern de Mariano Rajoy sembla entestat –si més no de portes enfora- en no fer de moment la més mínima concessió que pugui ser interpretada com a tebior. Concessió que, de totes maneres, podria arribar per vies col·laterals.

I el més fotut de tot això és que, des del meu punt de vista, cap dels àmbits de la nostra situació política, econòmica o social, escapa a aquesta manera d’actuar. Brussel·les li diu a la justícia espanyola que cal fer les coses bé, i aquesta li respon que la seva actuació ha estat impecable. Probablement en espera que alguna de les altres justícies implicades (la britànica, l’alemanya i fins i tot la suïssa) li doni una mica de raó a la que aferrar-se com un clau roent. I això, en cap cas pot ser considerat diàleg negociador. Ni tan sols conversa civilitzada. És un simple diàleg de sords que, per no fer sang, podem qualificar de cadena de monòlegs. Perquè el més normal seria que els arguments de cada part, modifiquessin en major o menor grau la posició de l’altra. Però això no és així. Les parts semblen seduïdes o abduïdes per l’antiga dita castellana de “sostenella i no enmendalla”. Com si, insisteixo, canviar de posició fos una derrota. Els científics sabem prou bé que fracassar en una hipòtesi de treball és un èxit, en tant que permet descartar definitivament aquella hipòtesi en el camí cap a la resposta correcta. Sempre i quan no es vulgui mantenir l’errada per pura i simple tossuderia.

Puc entendre que els partits –i les estructures de poder com ara la judicatura- intentin salvar els mobles i mantenir fidelitzada la parròquia amb aquestes tossuderies de negar el que és evident (des de la manca de violència del 1-O a la tossuderia del jutge Llerena). Però seria d’agrair, de tant en tant, algun gest d’humilitat i reconeixement de culpa.  No pot ser que –per sortir de la política- encara es segueixin buscant i donant excuses i explicacions a una carrera de cinc anys aconseguida en dos cursos i amb més de la meitat d’assignatures convalidades. I que, quan els rivals els ho tirin en cara, es recorri al popular “i tu més” que no fa més que escampar el fangar del descrèdit.

Però no voldria acabar amb una nota d’esperança. Pensant que, malgrat tot aquest soroll ambiental, hi ha gent que segueix intentant que el diàleg sigui un punt de trobada, sense vencedors ni vençuts, on conflueixin les opinions degudament evolucionades i sense rancúnies soterrades que esperen que canviï la truita per poder tornar a la victòria pròpia i la humiliació del contrari. Vull poder seguir pensant que aquella màxima de “dels capellans escolta el que prediquen i no el que practiquen” segueix essent més vàlida que aquella altra que ens convidava a seure a la porta a esperar que passés el taüt del nostre rival. Sobretot perquè la primera acció requereix escolta. No instal·lar-se en el diàleg de sords.