Adéu, Diari, adéu

Fa un parell de setmanes deixava per sorpresa de publicar-se el “DV” Diari de Vilanova que s’atorgava la continuïtat del Diari de Vilanova i la Geltrú  (capçalera a hores d’ara embargada per hisenda diuen). Es trencava doncs la continuïtat, discutida per alguns, del Diari d’ençà de l’any 1850, fet que el convertia en el degà de la premsa catalana.

Feia mesos que es parlava del final, ja ha estat llarga l’agonia sobretot pels treballadors de la redacció i alguns de l’administració que van aguantar fins el final tot i que molts mesos no cobraven. No era la primera crisi forta, ara fa un any també hi va haver acomiadaments de força gent de la plantilla que feia molts anys que hi treballaven quan es passa del Diari de Vilanova al DV.

En fi un desastre. Segurament la crisi econòmica, potser una certa alegria econòmica i d’inversió, una expansió potser perillosa, la caiguda en picat de la publicitat, possiblement alguna gestió empresarial millorable i també la caiguda de vendes directes (i aquí caldria reivindicar l’obertura ja  dels quioscos de la Rambla) en podrien ser causes.

Els promotors d’aquell DIARIO DE VILLANUEVA DE CINECIAS, LITERATURA Y AVISOS que va sortir el primer d’agost de 1850 no van plantejar-se que la seva obra perdurés al llarg de la història que acabés essent el  periòdic més antic de la premsa catalana. La voluntat explicitada de la redacció avui sorprendria El DIARIO té la voluntat d’ésser original i no copiar les notícies d’altres periòdics que podessin arribar a la nostra ciutat fet habitual en aquells moments. Aposta per un periodisme actiu i vinculat a la realitat, els Pers i Ricart, Creus i Coromines, Rosalia Serra, Mimó i altres segur que no havien mai pensat que la seva obra esdevindria un dels més preuats elements per reconstruir la nostra història col·lectiva dels prop dels darrers dos cent anys de la nostra ciutat. Ja hem comentat que un dels motius que impulsà als fundadors dels Diario va ésser originals, és a dir confeccionar les pròpies notícies i evitar al màxim la reproducció de texts d’altres publicacions i així ho expliciten en la primera “Gacetilla”, una mena d’editorial del moment: “Un periodico desinteresado  es el órgano y la salvaguarda del pueblo, y este pueblo, falto de verdaderas noticas locales, las mas veces, no puede apreciar debidamente las acciones de los hombres a quienes anima su desinterés y el amor patrio.” Així doncs els vilanovins i les vilanovines ja tenien la seva pròpia veu com a col·lectiu de ciutadans, ja no calia recórrer a notícies d’altres bandes o fer pures transcripcions de diverses publicacions.

La permanència històrica de la capçalera del Diari, llevat del temps de guerra, és una heroïcitat, el darrer número de la primera època és el 18 de Juliol de 1936 donada la situació creada d’aires revolucionaris el més prudent va ser fer un mutis discret. Tornarà a sortir amb el jou i les fletxes com a acompanyant de la capçalera a l’any 1942. Possiblement el seu plantejament de situar-se al marge de qualsevol polèmica política, que no  vol dir apoliticisme, ha estat una de les raons de la seva permanència. També és justificat el dubte de que si en algun moment de la història la continuïtat seria acceptada pels fundadors i successors, parlem naturalment de quan el DIARIO de VILLANUEVA I GELTRU apareix com òrgan del Movimiento Nacional i per tant es trenca la tradició de no fer costat a cap causa política concreta. El prohoms del “movimiento” ja sabem que escollir el Diari és una bona política per aparèixer com a conservador de les iniciatives més importants i més històriques de la ciutat. Aquesta formalitat històrica i el període de vinculació franquista del Diari cal acceptar-la, com tantes altres coses que al llarg de la història d’aquest país ha calgut acceptar. La voluntat ha estat mantenir aquesta línia constant en  la història i amb això encara que no quedi justificada la seva adscripció al bàndol vencedor si almenys entesa..

La victòria franquista va portar un procés d’uniformització que va es va generalitzar després de la guerra civil. Es va anar imposant de manera contundent. Totes aquelles manifestacions que hom podia entendre com a mínimament discrepant o simplement, que no lligaven amb l’esperit del moment foren suspeses quan no perseguides. És evident, doncs, que el món de la premsa va ésser del que va sofrir també molt aquesta situació. La llarga munió de títols que havien anat apareixent històricament van deixar de publicar-se, fent-se un parèntesi negatiu en la llarga tradició periodística de la ciutat. Un observador imparcial podia pensar en que com a mínim dos dels títols històrics podrien tenir una ràpida represa. Tant LA DEFENSA com EL DIARIO DE VILLANUEVA no havien tingut cap compromís explícit amb els sectors més radicals ni tan sols amb els oposats al règim militar. No obstant en el primer cas hi ha altres factors que tenen una paper determinant, el primer possiblement l’absència de la majoria de clergues que havien tingut un paper principal en la seva publicació i en segon lloc i no menys important el fet de que la DEFENSA es publiqués en català.  La uniformització també arribà al sí de l’església i, per tant, difícilment es podia tolerar que sortís un publicació en català en un moment en que la llengua espanyola era imposada arreu.

Les primeres publicacions que apareixen estan això si vinculades amb les parròquies cal esmentar HOJA DIOCESANA i hi ha tot un reguitzell de fulls identificats amb el Movimiento Nacional, però potser el més important és INFORMACION, que ja es manifesta precursor del DIARIO DE VILLANUEVA Y GELTRÚ,

I és finalment a l’any 1942 quan apareix DIARIO DE VILLANUEVA Y GELTRÚ, editat per la Delegación Local de Prensa y Propaganda de la FET y de las JONS. Així doncs el successor del DIARI sortia al carrer sota la protecció dels guanyadors, evidentment amb un tarannà molt diferent de la històrica no identificació ideològica del DIARI. És curiosa la lectura d’alguns dels raonament que el grup impulsor del DIARIO es feia per obtenir no només la possibilitat d’un nombre garantit de lectors sinó de fonts de finançament vegem-ne alguns exemples: “Tendrám que estar suscritos en el periódico todos aquellos individuos que ya lo eran antes en el mismo Diario, más los que lo estaban a la DEFENSA y en los periódicos de izquierda DEMOCRACIA, EL CARRER, RAO Y VIDA NUEVA; al objecto de acoger todos estos elementos que sostenían dichos periódicos de temperamento rojo, no solamente es para miras económicas sino también para un elevado sentido de postulado de las ideas que informan el GMN ( Glorioso Movimiento Nacional)................” Es veu doncs quina és al voluntat fundacional de Diario, per una banda cobrar via inscripció una mena d’impost revolucionari aquells que tenien temperamento rojo expressió que demostra el llenguatge encara discriminatori respecte a determinats sectors socials no afectes al nou règim.

Una altra perla del mateix estudi per la represa de la publicació del DIARIO és la que té a veure amb la pluralitat informativa: “Como para mucho tiempo este periódico tiene que ser el único que se editará en la localidad porque no hay motivo de que salga otro, ya que los postulados de vida política social y religiosa están incluidos en la unidad estricta que señala nuestro invicto Caudillo, será portavoz de todas las actividades  que se realizan en la villa y por tanto se considerará órgano oficial y oficioso de la vida religiosa, de la casa Sindical, del Ayuntamiento,  Juzgados ,Comandancia Militar y como boletín general de todas las Delegaciones de F.E.T. y J.O.N.S.......” En aquest context es feia difícil qualsevol expressió periodística que no estès en la línia del pensament oficial per tant no es estrany que la pobresa en la pluralitat d’opinió fos una realitat incontestable.

I encara en el document hi havia una menció als possibles col·laboradores externs: “ ...Son personas que saben escribir perfectamente o se han dedicado en otras ocasiones a las publicaciones o al periodismo y que por sus vínculos familiares o de amistad, simpatía o haber convivido en nuestra villa es fácil conquistar su aportación a nuestro periódico. Podríamos citar entre otros a los siguientes: J. F. Ráfols (Arquitecto), José Cruset, José María Junoy, Antonio Torrents, José F. Ferrer Coll, María Mercedes Ortoll, Juan Blanch Boes, Martín Fusté Salvatella, Juan Roig Santacana, José María Raventós, Pedro Montserrat, José Ivern Salvó, Rd Dr. Javier Alert Pbro. Rvdo Dr. Ramon Baucells Pbro, Manuel Amat Roses, Sr Fabre Oliver etc... A estos señores habrá que comunicarles por escrito la inminente publicación del periódico y el deseo de ser honrados con su trabajo y a libre elección del tema”

Qui es resistia a un convit tant especial?. Així doncs sota aquests postulats i amb l’estreta vinculació al poder polític naixia el DIARIO de la postguerra que s’anirà convertint en la veu oficial i oficiosa de la ciutat per absència evident d’altres veus autoritzades que podessin expressar-se lliurement. Amb el pas del temps i la normalització del país, també, el DIARI s’anirà adequant als nous temps i, per tant, adaptant-se al que requerien els nous temps.

Ben pilotat amb equilibris un cert funambulisme va saber afrontar els temps del franquisme i va anar incorporant nous col·laboradors que ja no tenien res a veure ni amb al guerra ni amb els vencedors. Això sí, tot dintre de un “orden”. Va superar turbulències i es va anar adequant als temps que s’albiraven, des d’incorporar el català, després que encara a l’any 1975  publiqués una nota demanant que s’escrivís en castellà la informació “d’interès general” i no publicar determinades informacions en català. Amb la dissolució del Movimento el Diari passa a mans privades, una cooperativa dels redactors se’n feu càrrec, possiblement tot es feu amb la legalitat del moment però el pas d’un bé (si és que era un bé) públic a un de privat tenia alguns obscurs des de la legitimitat.

Al llarg de prop de cinquanta anys he anat col·laborant al Diari amb una certa constància i amb alguns  períodes d’absència i finalment s’acaba aquesta col·laboració amb un WhatsApp del darrer director que ens explica amb brevetat la nova situació i ens emplacem per algun nou projecte de futur. No havia pensat mai amb aquest final en la modesta col·laboració, més aviat pensava  que seria perquè em cansés d’escriure o perquè no tingues ja res a dir i no pas perquè desaparegués la publicació.. No passa res el temps passa, les circumstàncies canvien i res és etern...

Al cap d’una setmana de la desaparició del DV, sortia una nova publicació DV: El Diari de la Ciutat

No s’arroga ni poden arrogar-se la continuïtat històrica del Diari  i fins i tot porta nova numeració. És evident que no és una nova baula de l’històric Diari nascut a l’any 1850. Veurem que dura.

També cal dir que sempre hi hagut aquella mena de llegenda urbana sobretot aquest darrers temps i més en suposades èpoques de crisi del Diari de gent que volia salvar el Diari, grup de periodistes que reclamaven més pluralitat informativa, empresaris i gerents, intersecció d’ambdós sectors, alguns vividors tambe´... I fins i tot algun grup de comunicació en moments diversos havia entaulat converses per poder fer alguna operació per mantenir la capçalera amb altres maneres i objectius... S’han interessat també prohoms i patricis locals i fins i tot un partit  polític va sondejar els entorns del Diari per comprar-lo. Res ha quallat. Arribats aquí un grup polític de l’Ajuntament, la CUP ha demanat davant la situació adoptar mesures.. ”Per aquest motiu, instem el govern de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú que estudiï la possibilitat i la viabilitat d’adquirir la capçalera del “Diari” i que la institució municipal, que en l’actualitat brega jurídicament perquè l’antiga propietat d’aquest mitjà pagui els deutes contrets durant la seva etapa a Neàpolis, esdevingui un garant a l’hora de fiar amb posterioritat la referida capçalera a mans d’un projecte periodístic solvent. Lloable i també discutible demanda però potser seria el moment de que el Diari descansi en pau després d’haver fet ja un extens servei a la ciutat al llarg de prop de dos anys amb etapes diverses, contradictòries algunes d’elles. Potser mereix reposar i creat de bell nou un projecte diferent

El futur de la premsa local com tots els futurs són una incògnita, no estan escrits. Desaparegut el Diari la ciutat compta ja amb diverses emissores de ràdio i amb una televisió de caire públic, comença a tenir força interès la publicació de diaris electrònics que permeten tenir a l’abast en cada moment les informacions que van succeint. La premsa escrita ha anat lligada a la nostra ciutat moltes vegades a aventures amb poc fons i amb poca solvència empresarials i econòmica. De les ganes d’aventura personal, de la voluntat de mantenir accions col·lectives i, sobretot, de l’estima que puguin sentir les noves generacions de vilanovines i vilanovins pel paper imprès en format de revista o diari dependrà aquesta continuïtat històrica de la premsa escrita a Vilanova.

El Diari de Vilanova ha mort .Visca  el Diari!