Fortnite. El soroll de la primavera

-És una pena, una llàstima, tan joves! Tot el dia enganxats al videojoc de moda!

-Jo, a la seva edat ja escrivia sonets!

-Jo estava llegint El Quixot per tercera vegada!

-Ja veus! I aquests seran els que ens pagaran les pensions! Ho tenim ben magre!

Els adolescents, quan ens senten escandalitzar-nos per foteses, ens desconnecten a velocitat de gamer. Toquen la tecla quadrada del seu comandament cerebral i desapareixem del seu horitzó. I fan bé. La cançoneta del “jo a la teva edat…” està molt tronada, ningú amb dos dits de front pot creure-se-la.

Abans era diferent? Per descomptat. Els alumnes dels anys vint i trenta s’escapaven de l’escola per córrer en bicicleta, competir en algun “sport” o cridar “olé” a la Monumental o a las Arenas. Els seus pares, burgesos o proletaris tant hi fa, pensaven que era la fi de la civilització. Creien que amb aquella colla de ganduls el món col·lapsaria, però, mentrestant, els responsables i madurs prohoms organitzaven una guerra mundial i n’aniquilaven a l’engròs. Cap a l’any 36, joves de tot el món van venir al nostre país a combatre contra el feixisme. Idealistes. Els seus governs adults i prudents, per un tractat anomenat hipòcritament de “no-intervenció”, els van obligar a tornar a casa. Anys més tard, la “no-intervenció” es va fer insostenible i el feixisme es va haver de combatre altre cop per joves en fronts de batalla. L’edat adulta ordenà genocidis, bombardejos sobre ciutats i el llançament  de les primeres armes nuclears. Tot molt més pràctic, racional i responsable. Els joves de mitjans de segle es perdien en la música –terrible la música d’Elvis, els Beatles o els Rolling-  i en revolucions ensucrades com la del maig del 68. Després es va perdre una generació sencera per culpa de la tele, la qual els abduïa sense remei. Podríem trobar exemples per a cada època de la història per propera o llunyana que la triéssim. Probablement els paleolítics madurs criticaven obertament els joves graffiters que pintaven bisons als sostres sense cap respecte. El món s’acabarà! No faran res de profit!

I sempre, sempre, sempre, amb una constància maquinal i perversa, són els adults els qui efectivament estan perpetrant les atrocitats o els actes irresponsables que retreuen als joves. Són els adults que es preocupen per un videojoc els qui paguen a un govern dubtosament democràtic per retenir refugiats a la frontera d’Europa. Són els adults els qui obstaculitzen la fugida pel mar Mediterrani, són els adults els qui comercien pornogràficament amb els aliments o les medicines, els qui aixequen murs, els qui declaren guerres… Segueixo? Potser per tot això hem acabat perdent el criteri moral –què antiquat que sona- i, clar, sense criteri moral, ens pensem que els joves reaccionaran com ratolins de laboratori i si juguen a matar, acabaran matant. “És un joc, idiota!” La diferència entre jugar i fer en la realitat és, entre altres coses, de caràcter moral.