Confesiones de una vieja dama indigna

Nou volum de les memòries de l’escriptora i editora Tusquets. Aquest volum agafa el període de més activitats social, política i de relacions personals. La indignitat segurament es troba en que no ha callat gaires coses si bé cert que tot el que diu ho diu amb molta prudència, sense estalviar crítiques, però molt ben dit i per descomptat sense voluntat de ferir, altra cosa és saber si a aquelles i aquelles que els hi ha llençat algun invectiva se sentiran molestos. Tot és possible.

Esther Tusquets ha nascut i viu a Barcelona. Va estudiar filosofia i lletres a la Universitat de Madrid. Al llarg de més de quaranta anys ha tingut una presència interrompuda en el camp editorial i per extensió en el cultural. Va dirigir durant molts anys l’editorial Lumen fent d’editora a on va publicar per Espanya alguns dels èxits mundials com El Nombre de la Rosa. S’ha dedicat també a la literatura i ha escrit mitja dotzena de novel·lés destacant entre elles: “El mismo mar de todos los veranos”, “El amor es un juego solitario” o “Varada tras el último naufragio”. Té així mateix publicat diversos volums  de relats breus, assaigs literaris aplegats en el volum “Confesiones de una editora poco mentirosa” que va servir per iniciar les publicacions de l’editorial de la seva filla “RqueR” .

A l’any 2007 va publicar “ Habíamos ganado la guerra” primer volum de els seves memòries a on d’una manera desacomplexada reviu els anys de joventut i d’estudis i la seva transformació ideològica que passa des de l’espai del falangisme i dels vencedors a prendre consciència social i passar a formar part d’aquells primers grups d’intel·lectuals que sota el qualificatiu de la “gauche divine” van tenir un protagonisme primordial en empentar la cultura, potser des de posicions peculiars, al nostre país. És un repàs de la infantesa, adolescència i primera joventut d’un noia filla de la burgesia franquista de Barcelona i documenta les relacions familiars i socials que es donen en aquests sector de la  societat que també va evolucionant i adequant-se al canvis que es van produint. Canvis que ella mateix també va percebent en la seva manera de viure i pensar. El llibre s’acabava sense cap voluntat de continuïtat però sortosament i ho diem per la qualitat del relat i per la descripció del món i dels personatges d’una Barcelona i d’una Espanya en transició que es va fent.

Sembla que Tusquets anava assenyalant que esdevindria una “vieja dama indigna“ i així el títol d’aquesta segona part de les seves memòries en que va recorrent el passat amb els aspectes sobresortints de la seva vida polifacètica. Des de la venda de l’editorial Lumen, que indica que li va causar menys dolor del que s’esperava, fins la vida cultural o el darrer enfrontament amb la família Maragall a rel d’una biografia de l’expresident, a través dels nombrosos autors que va editar, conèixer i tractar o bé aspectes més de caire personal com la seva caiguda en una profunda depressió fruit de les situació personal i familiar que va viure amb diversos trencaments emocionals i morts de familiars directes o bé alguna que altre crítica mordaç de persones que estant al seu voltant no van copsar la veritable personalitat de l’autora.

És un llibre que es presenta sens excessius formalismes tot i que l’autora assenyala que no volia escriure el llibre perquè molts del protagonistes que l’acompanyen en el seu recorregut encara són vius. Però Tusquets, que tampoc ha estat lligada en el seu periple vital a formalisme ni a determinades normes socials parla amb claredat i també lògicament entreveus que es deixa, encara, coses al tinter. És un recorregut per la seva vida amb la participació activa de moltes de les persones que l’han acompanyada en alguna part del seu trajecte. Des d’amors i desamors a treballs i feines, a aspiracions, a  renuncies, a viure intensament o a recollir-se internament en profundes reflexions, són repassats des de la distància que dona haver viscut intensament forces anys i són també des de haver-les viscut amb voluntat de ser lliure.  

La sinceritat no està negada amb l’elegància i Tusquets en aquest sentit dona una lliçó de com dir els coses i dir-les de manera que volent ser punyents les diu però de forma que queda palesat el que deia la mateixa Esther Tusquets: “Sempre acabo cedint, malgrat tingui fama de ser dura”. Algú pot interpretar alguna voluntat d’ofensa i fins i tot d’una certa venjança però el gènere memorialístic sempre poden interpretar-se de manera parcial sobretot per, fins i tot, de com sigui el nivell de coneixement o estimació de l’autor o autora.

És un llibre desacomplexat, escrit des de la posició de qui ha treballat al llarg d’uns quants anys en el rovell de l’ou d’una certa classe dirigent “cultural” tenyida de progressisme, que tot i criticar-la si sent còmode i això li permet explicar amb detall alguna de les relacions entre els escriptors que ha publicat o conegut aportant al relat un interès més enllà de conèixer la seva pròpia trajectòria vital i professional.

Caldrà veure si Tusquets segueix en un quart volum, si comptem que “Confesiones de una editora poco mentirosa” forma part del corpus memorialístic, a on segueixi desgranant els records i les reflexions de la seva vida. Ella mateixa ha contestat dient amb una certa sornegueria. “Com no siguin d’ultratomba....”

Confesiones de una vieja dama indigna
Esther Tusquets
Editorial Bruguera
Barcelona, 2009