Publicitat i tornem

Com envejo la televisió!! Aquelles cortinetes on ens anuncien 5 o 7 minuts d’anuncis abans de seguir amb la pel·lícula que estem veient a la pantalla. Perquè en moments polítics com els que estem vivint, el somni de qualsevol opinador polític seria poder dir que calla i que tornarà a fer reflexions al cap d’una setmana, quan tot estigui més clar. Sobretot perquè la densitat d’informació i, agradi o no, el grau d’aparent improvisació que practiquen els nostres dirigents, sol acabar deixant les seves opinions i previsions en paper mullat o en ridícul espantós. O potser no hem passat en tres dies de l'aprovació previsible dels pressupostos per part del PNB, donant oxigen a un Rajoy que tothom donava ja per salvat, a un rumor cada cop més insistent de dimissió del mateix Rajoy fruit d’una moció de censura que poca gent esperava?

La meva reflexió sobre publicitat televisiva i política aniria, però, en una direcció diferent. La de constatar com, en el devenir de la pel·lícula diària d’un país (on nosaltres generalment fem de simples espectadors sense capacitat de modificar el guió) s’insereixen de tant en tant pauses publicitàries en forma de campanyes electorals, eleccions i, darrerament, declaracions unilaterals d’independència que, aparentment, ens donen poder. Moments en els que, com en les pauses publicitàries, se’ns anima a actuar. A votar A o B de la mateixa manera que, en les pauses televisives de cada dia se’ns incita a comprar llet o un cotxe esportiu. Agradi o no, la vida política del ciutadà passa doncs per dues situacions. La d’espectador, més habitual i de cicle llarg, i la de suposat actor, normalment de cicle curt (la campanya electoral) i periodicitat quadriennal. Una alternança en que molts veuen l’essència d’una suposada democràcia, de la mateixa manera que en la dels anuncis de televisió veuen la d’una suposada informació a la ciutadania. Potser recordant la pel·lícula sense interrupcions que era aquell règim franquista on el ciutadà només mirava?

Per això no deixa de ser preocupant veure els tripijocs del món publicitari i intuir que estan passant al món polític. Els publicistes de televisió ja ens han acostumat a veure un anunci de cotxe darrera l'altre. Aquella norma lògica i no escrita de separar en el temps anuncis competidors directes, sembla haver passat a millor vida. Per no parlar de la regla ètica de limitar-se a cantar les virtuts pròpies, renunciant a destacar els defectes del rival. Avui sentim massa sovint allò de "altres marques de detergent" o el "no amic, no totes les cerveses son iguals". I veiem cada dos per tres, suposades associacions de professionals que validen una marca de dentifrici o crema de bellesa, sense que ningú els acusi de parcialitat o publicitat enganyosa. I jo em pregunto. No son aquestes les pautes que segueixen els nostres partits quan arriba la pausa publicitària habitual d’unes eleccions o la sorprenent d’una moció de censura o similar?.

Aquests dies hem pogut veure, per exemple, com el PP es dedicava a negar sistemàticament que la sentència Gurtel l’hagi afectat. Com l’anunci on una vitro tractada amb cert producte, es manté nova, fins i tot reparant les esquerdes. També hem sentit com un altre partit, Ciutadans, es feia el més radical de tots defensant el 155. Com aquell detergent que rentava més plats bruts que el del poble del costat. Per no parlar de com el govern català, setmanes i setmanes desprès de refusar la inhabilitació de consellers per raons judicials, ha acabat substituint-los. Com aquella aristòcrata que pregunta al servei sobre una clau Allen trobada a la mansió, per acabar descobrint un sofà modern a la seva sala noble.

No segueixo. Tots som conscients de com, en el món de la publicitat, i ara en el de la política, les contradiccions, canvis de rumb o improvisacions, son contínues. Llàstima que, a diferencia del món publicitari, al final de certs discursos, proclames o soflames polítiques, no aparegui una pantalla on digui:

Aquest anunci és d’un programa polític. Llegeixi’l amb cura i consulti a una persona raonable.

P.S. Repasso la reflexió mentre espero sentir Pedro Sánchez per saber si el seu anunci publicitari serà simbòlic, com el del Red Bull, o realista com el de Pastas Gallo.