Pell d'ànima

Amb Pell d’ànima (Tres i Quatre), Josep Checa (Caldes de Montbui, 1962) va obtenir el 38è. Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March.

Amb Pell d’ànima, Josep Checa, autor d’una dotzena de bons llibres, valida un camí poètic que té un clar distintiu: donar veu i paraules com pedres fogueres a la terra, i a la gent de la terra. Cal no oblidar que Checa és ramader i amb la seva sensibilitat afuada percep l’alè, l’ànima de la terra. I així, la seva ànima fosa en l’ànima de la terra en canta la seva cançó més profunda. Els seus poemes, que bé podem llegir com pastorals gregues, van més enllà d’aquest estadi bucòlic, ideal, arcàdic, de la natura, per mostrar també la seva altra cara: els avatars de la natura en la seva quotidianitat amb les seves llums, ombres, dolors i fatics. Perquè la vida rural és com és: exigent. El camp treballa sempre, no sap de dilluns o de diumenges.

La terra és un ésser viu i, per tant, té la seva pell que aquí mostra en forma de vinya treballada, allà en el vestit ample d’un camp de blat, aquí en el cultiu d’un hort treballat com un jardí, allà en un cap d’userda on menja el ramat tranquil, ja sigui d’ovelles, de cabres, de bovins o de garrins. A la terra la travessen camins que s’entrecreuen, hi creixen boscos i es fan tancats a la plana, i patis a les cases de pagès on creixen galls, gallines, ànecs, conills. Però tot aquest bé de Déu no creix per generació espontània: homes i dones soferts en tenen cura i no dormen les hores que volen, i menys en aquells temps que evoca Josep Checa, els temps de la seva infantesa, temps curulls de grans freds sense calefacció, i grans tempestes que malmetien les collites sense assegurança, temps de llevar-se amb el sol i treballar tot el dia sense plànyer ni minuts ni forces. Cal llegir aquests versos de Josep Checa per fer-se càrrec de la intensa bellesa d’un treball tan dur però tan fèrtil per a la vida del planeta, i no només en la seva escorça –la pell- sinó també en la seva ànima, que cal tractar bé com nosaltres voldríem ser tractats bé, com hem de tractar-nos bé. Un ideal que rarament s’acompleix, i que, fins i tot, pot fer mal, devastar, som així de bàrbars.

A la gent, l’ànima els fa vulnerables;/ sovint, un dispendi excessiu de difícil gestió;/ un cert nombre ja hi han deixat la pell, escriu Josep Checa al poema Pell d’ànima, que dóna títol al llibre. I tant, que a vegades s’hi deixa la pell. ‘Massa ànima’, li deien al gran Mozart el qual, en efecte, posava tota l’ànima en la seva música. Mozart va morir tan jove, i tan trist, i tan bastonejat per uns i altres malgrat els èxits, o potser per això mateix, l’enveja és destructora. Va morir jove i trist aquell que ha escrit la música més bella i que tan feliços ens ha fet en escoltar-la.

L’ànima, la seva emergència en la vida quotidiana, pot patir bufetades, pot rebre pedrades, pot morir dessagnada. I malgrat no ho voldríem, i bé que ens hi resistim, anem aprenent a endurir una mica l’escorça, la pell de l’ànima per no fer-nos més mal, perquè no ens en facin, ànimes càndides. Per aquest motiu, paradisos i arcàdies es manifesten en el món temporal només en rares ocasions. El Paradís només pot ser interior, curat al clos de cadascú. En el món exterior el Paradís només pot ser viscut en aquells moments de lluminosa epifania en els quals es produeix un respir unitari entre la terra –la vida en el seu conjunt- i la persona.

En aquest llibre de Josep Checa trobem manifestades algunes epifanies a la segona part del volum. El poeta les rememora després de la seva estada al país de Suomi (Finlàndia). Epifanies que es dibuixen en estampes tan senzilles i transparents com la contemplació d’unes banyistes en les aigües fredes i cristal·lines d’un llac. Les dones sortien de l’aigua arronsades,/ rient de la seva gosadia/ i de la meva, de mirar-les. A vegades un moment de contemplació com aquest val tota una vida. I això, per què? Doncs perquè en aquest moment el temps s’atura, o, millor dit, deixa de percebre’s i permet un tast del que en diem eternitat.