Canvi de ritme

Tot sembla indicar que estem davant d’un canvi de cicle a Espanya. Que l’etapa del PP ha arribat al seu final i s’inicia un temps en el qual el PSOE agafarà les regnes de la situació per intentar dur-nos a bon port. Teníem –i seguim tenint- un Partit Popular absolutament podrit per la corrupció que ja no era capaç d’amagar més les seves vergonyes, i una oposició que no semblava disposada a prendre el relleu tot i que la tradicional alternança l’obligava moralment a assumir aquesta responsabilitat.

Cert que hi havia dues novetats importants respecte els darrers quaranta anys de democràcia més o menys homologada que hem viscut.

Per una banda, el creixement aparentment imparable de Ciutadans, ubicat a la dreta ultraconservadora. Per l’altra, la consolidació d’un partit gran, Podemos, alternatiu als tradicionals grups minoritaris de la part més extrema, condemnats de sempre a fer de crossa a l’hegemònic PSOE.

Dues novetats que reclamaven, aparentment, una nova forma de fer política, més basada en l’acord entre iguals que en l’intercanvi de favors que tingué un darrer exemple en el pressupost aprovat al Congrés ara fa una setmana i que segueix la tramitació al senat, amb un suspens que no sembla estar a l’alçada d’una pel·lícula de Hitchcock.

Però la realitat s’entestava en negar-ho. Sobretot per la forma d’actuar dels dos grans partits. Amb un PP instal·lat en la comoditat del poderós. No tant per les pròpies virtuts com pels defectes dels rivals, presoners de les lluites internes de poder. I un PSOE aparentment conscient de la seva debilitat interna, que feina tenia per donar imatge de cohesió interna i progressisme enfront la situació general, sacsejada per la voluntat independentista catalana. Tot plegat simbolitzat en un Partit Popular a qui la política de deixar passar el temps semblava donar més rèdits que problemes. I en un Partit Socialista a qui anar a roda del govern (com en el cas del 155) tampoc li era problema. I fins i tot li donava excusa per una evident passivitat. Tothom semblava preferir la inactivitat continuista abans que la confrontació oberta d’una nova convocatòria electoral que aclarís (o no) el panorama.

Però, tot d’una, l’escenari va canviar. D’entrada, des del costat esquerra de l’hemicicle que, potser confiant en l’enèsima maniobra dilatòria del PP, anuncià per sorpresa una moció de censura arran de la primera sentència del cas Gurtel on el rival era condemnat per la judicatura que, fins aleshores, semblava estar incondicionalment al seu costat. I el cert és que Rajoy, utilitzant els mecanismes de la constitució, hauria pogut avortar la maniobra en el primer minut. Convocant eleccions. Però no ho va fer, potser pensant en evitar servir-li a Ciutadans el poder en safata de plata. I convençut que no hi hauria forma possible de tirar endavant la moció, posant d’acord tota l’oposició.

Però l’acord impossible arribà, fruit del canvi de ritme de les forces progressistes i nacionalistes que, per un cop, van preferir prioritzar l’acord, el pas endavant, a la negociació prèvia. Entrar a la Moncloa malgrat no haver acordat encara el repartiment de despatxos o el programa de govern. I Mariano Rajoy, també canviant de ritme esperat, va contraatacar. Desentenent-se del debat al Parlament i les negociacions per seguir al poder. Esperant que els fills de Saturn es devoressin entre ells. El seient buit durant tota la tarda del debat ho va evidenciar.

Desprès, un cop arribada la votació, Rajoy va tornar a canviar el seu ritme per sortir indemne de la trencadissa que s’intuïa en el seu partit. Quan tothom esperava veure’l per enèsim cop assegut, esperant el pas del temps que sempre ha jugat al seu favor, es despenjà amb una dimissió quasi immediata i una declaració de pas al costat que, si no fos per la seva actuació fins avui, l’honoraria.

Però la sensació que molta gent tenim és que Rajoy ha consumat un darrer acte d’oportunisme covard. Deixant en mans del seus rivals clàssics, el PSOE i Pedro Sánchez, la patata calenta de la regeneració democràtica d’un sistema presoner de la seva classe política.

Passant al seu partit la resolució del problema de la corrupció interna que ell podria haver contribuït a crear en el seu temps. Però fent-ho de forma inhabitual. Ràpida. Potser per això tothom sembla, a hores d’ara, tan descol·locat. Com quan l’equip de futbol rival, després de 89 minuts defensant-se a pany i forrellat, canvia de ritme, fa un contraatac i marca el gol que decanta la balança. El desconcert està servit.