Cony d’hemeroteca!

Acabem d’assistir al mandat més breu d’un ministre (curiosament de cultura i esports, ministeri comparable a un galliner de pollastres i guineus) espanyol. I tot per una informació que, tot sembla indicar, hauria d’haver estat coneguda pels assessors de Pedro Sánchez que, teòricament, havien de validar els candidats. O explicitada pel propi candidat a qui li proposava el càrrec. Perquè una cosa son unes piulades i articles que van perseguint al president Quim Torra i una altra una condemna en ferm d’hisenda per uns diners tractats de forma incorrecta per estalviar-se impostos.

Però jo voldria obviar aquest debat i anar al que és, al meu entendre, l’arrel del problema.

Imagineu per un moment que una noticia sobre vosaltres surt en el seu moment publicada en un diari. Passen els anys i un bon dia, apareix algú que us retreu el que allà s’explicava. Algú que, en principi, no té res contra vosaltres. El primer que us hauria d’encuriosir és com ha arribat a conèixer aquella informació. Cert que pot haver-la trobat canviant els fulls de diari del fons d’un calaix d’una calaixera que ha heretat de la seva àvia o que ha comprat als encants, però no em negareu que aquesta hipòtesi és improbable.

Cert també que hi ha unes biblioteques que es dediquen a guardar tots els diaris que han anat sortint cada dia. Però tampoc son tantes. La manca d’espai (avui resolta gràcies a la digitalització) obliga a seleccionar-les i, per tant, només les biblioteques nacionals o similars poden garantir –i encara- que disposen de tota aquesta muntanya d’informació “en brut”. Perquè també convindreu amb mi que saber exactament el diari i el dia en el qual es va publicar aquella noticia, no és bufar i fer ampolles. Cal una feina de rastreig o haver-ne fet una de classificació. I que aquella noticia sobre vosaltres, humils ciutadans, no mereix en principi l’atenció dels arxivers com perquè, avui, el periodista de torn s‘acosti a la biblioteca, plantegi la seva demanda d’informació i el bibliotecari li porti el volum enquadernat d’aquella publicació on va sortir.

Per tant, alguna cosa falla en la nostra inconscient acceptació del poder infinit d’investigació dels periodistes. I no diguem, si el que estem mostrant a la gent i remenant com a prova de la manca d’honestedat o coherència d’un polític, és una conversa telefònica enregistrada (oi que és il·legal fer-ho sense autorització del jutge, senyor Fabra?) o un tuit penjat a la immensa xarxa fa uns mesos.

Preguntem-nos, per tant, qui pot tenir accés a aquestes informacions. I, sobretot, qui el pot tenir tan ràpid. Que una cosa és descobrir, després d’anys d’investigació, que un rei té fills naturals i una altra ben diferent difondre, en quatre dies ben comptats, que un ministre ha fet malifetes amb hisenda. I no vull entrar a valorar si el fet d’haver abonat els diners i pagat la multa perdona o no la culpa. Altres com el Sr. Urdangarin han defraudat molts més diners i pagaran una multa en forma d’uns anys de presó. Però dels diners desapareguts res de res.

Jo, sincerament, només hi trobo una explicació plausible. Aquesta informació no es busca. Es té. I, per tant, només cal anar al corresponent arxivador, buscar la carpeta que diu “Máximo Huerta”, veure que hi ha allà a dins (parelles amb qui ha conviscut, tuits que ha enviat, etc..), seleccionar aquella informació que pot fer més mal i filtrar-la (quin eufemisme més lleig quan el que es transfereix és merda en estat pur) a algú que la difongui.

Pregunteu-vos, per acabar, qui pot tenir-la. Cert que els avenços informàtics faciliten la feina (ara ja ens poden identificar en les filmacions només veient-nos la cara), però tampoc fa tants anys que això funciona.

No ens enganyem, al Gran Germà ja és aquí. I no sembla que el seu nom sigui precisament, hemeroteca.