Transferències, de Roser Pintó

Al llindar de l’oblit,
escriure és resistir.

Roser Pintó

Amb Transferències (Parnass Ediciones), Roser Pintó (Barcelona, 1955) inicia un camí poètic que fins ara havia transcorregut com les aigües del Guadiana i ara han sortit, esplendents i cristal·lines, a la llum. Els poemes publicats en aquest llibre prologat per la professora María Elena Martínez Abascal, són una tria selecta dels poemes escrits durant els darrers anys. Poemes madurs, doncs, com la fruita de l’arbre al seu punt.

La lectura de Transferències deixa un pòsit de saviesa en la ment i el cor del lector, en aquest cas, la lectora. Saviesa que és la destil·lació de moments vitals i intel·lectuals viscuts en plenitud i que la poeta recupera a través d’un altre destil·lat: la paraula poètica. Una operació alquímica, una transferència de materials nobles que va de la vivència i la memòria fins al verb que transcendeix el llenguatge col·loquial per convertir-lo en poesia.

 Hi ha molts tipus de memòria, i una és la memòria poètica. També l’experiència pot ser viscuda de moltes formes, i una és la forma poètica ja des del moment present. I és que la poesia, que es nodreix de metàfores i símbols, és un graó en la comprensió de l’existència, una porta al coneixement de les profunditats humanes. Aquesta manera de viure poètica que no exclou ni el dolor, ni la mort ni la tragèdia, és la que Roser Pintó trasllada, transfereix als mots fent-los bells i lluminosos en els seus clarobscurs.

Un camí de perfecció, la poesia? Doncs sí. I de la mateixa manera que Teresa d’Àvila deia que Déu era entre cassoles, a la cuina, Déu (tot i que en els poemes no se’l nombri de manera explícita) és tant l’escenari de la vida com és la vida mateixa al cor de l’autora. És aquesta mirada espiritual la que fa que els poemes en els quals es parli de la vida quotidiana prenguin un sentit transcendent, una cosa així com en els poemes de l’asturiana Berta Piñán, o els de la Premi Nobel de Literatura 1996, la polonesa Wislawa Szymborska.

A Transferències Roser Pintó acosta als lectors la seva ciutat natal, Barcelona, la seva infantesa i adolescència, el tresor i via d’exploració i de coneixement que per a ella ha estat i és la lectura, la memòria dels lars i aquells que ens han precedit, la vivència del temps en la seva permanència o fugacitat, la seva identificació anímica i simbòlica amb la casa i amb el mar, i la recerca del que és essencial: la veritat profunda que com l’or s’amaga rere la realitat (cal tenir una altra vida/ per evocar la vida de l’ànima).

Mitjançant la transparència dels versos blancs, i a través de poemes curts, sintètics, com són les formes japoneses: haikus i shedokes, Roser Pintó dóna fe del seu camí de creixement en qualitat humana fent ús de tots els ingredients que té a l’abast, com són els cinc sentits corporals, sensibles, i els espirituals. Amb imatges poètiques que són potents i delicades a la vegada (catedral de fulles), Roser Pintó empra l’escriptura literària com a salvaguarda de tot allò que mereix cura i atenció. Així l’escriptura, perquè no dir-ho, es converteix en una carta d’amor, o en la construcció maó a maó d’una casa imaginària, un espai habitable on es realitza la continuïtat i la transferència entre els valors humans i l’aspiració a la perfecció en el temps que ens és donat. Dit amb els versos de l’autora: l’escriptura com el lloc d’interacció, del passat i el present./ El vers d’ahir/ completa el d’avui/ i el fa coherent.