True news

Estic esperançat. Després d’uns mesos llaaaaargs, llarguíííííssims, en els que havia acabat convençut que les “fake news” acabarien amb nosaltres i amb la credibilitat del sistema democràtic, avui torno a albirar una llum que em porta cap a aquell vell aforisme que defensa que la veritat sempre sura. Que, per més que l’intentin enfonsar, llastrar, desinflar, tapar,... ella trobarà la forma de tornar a la superfície. De mostrar-se als ulls de qui vulgui veure-la, tot fent que aquells que han intentat desvirtuar-la hagin d’abaixar-los.

Dos exemples recolzen aquesta sensació. Les primàries del PP i els fets del 20 de setembre davant la Conselleria d’Economia i la seu de les CUP.

Posem les llums llargues. Parlem d’aquestes primàries on els militants del PP podran dir la seva després que el sistema de votació s’estrenés als congressos autonòmics de fa un any. Uns congressos on, en total, només 64305 persones dels 869535 militants dels quals presumia el partit, van exercir el dret a vot. Ara, un any després, la realitat s’entesta en desmentir la “fake news” d’un partit arrelat, de base àmplia, motivació intensa i democràcia interna. Una realitat sorgida de l’imprevist d’una moció de censura sobtada que els ha dut al procés de busca i designació d’un nou dirigent màxim. D’un nou líder. I aquí reapareix el fantasma nostre de les cent famílies catalanes.  Aquell que diu que el poder –a Catalunya però també a tot arreu- està repartit entre un nombre reduït de persones, a més, emparentades entre elles. Una realitat que despulla cruament la dada dels inscrits per votar i triar dos dels sis candidats a la presidència del PP. 66384 d’aquell total de militants que segueix essent de 869535. Un raquític 7,6% per un tema aparentment tan important com la recuperació del partit i ja sense l’excusa de ser el primer cop que s’aplica. Aquesta és la “true news”. Per més que ara Cospedal ho acabi d’espatllar dient que es deu a què només poden votar els que estan al corrent de pagament. La conclusió és aleshores evident. O estem davant d’un partit ple de morosos i pobres de solemnitat o allà només paga el que té nòmina oficial “induïda” i, per tant, compromís de pagament a canvi de càrrec o encàrrec. Pagament en B, clar.

Posem ara les curtes pel segon exemple. Parlem dels fets de la Conselleria d’Economia però també –i sobretot- dels menys esbombats de la seu de les CUP. Perquè allà és on més s’evidencia la “fake news” que ens han estat intentant vendre des del govern espanyol i la judicatura. Aquella de la violència real o potencial. El documental emès per TV3 el passat dijous n’és una prova incontestable. No sols perquè les imatges de la porta de la Conselleria d’Economia amb els guàrdies civils a fora mentre la veu del fiscal increpa en el tribunal al major Trapero dient-li que eren a dins i poc menys que acollonits davant la gent que intentava entrar, son prova de mentida, sinó també perquè ens vàrem assabentar d’un fet fins ara ignorat o esmentat en veu baixa. Que la Policia Nacional (o la guàrdia civil, tant se val) que es va presentar a la seu de les CUP, pretenia fer un registre “per la patilla”, és a dir, sense ordre judicial. I clar, una cosa és que la gent de bona fe i poc independentista acabi comprant una “fake news” de policia enfeinada buscant papers i pressionada per la gentada que envoltava la conselleria  i una altra que aquesta mateixa gent hagi de combregar amb una acció unilateral i sense recolzament legal com la que pretenien fer els “agents de l’ordre” a la seu de les CUP. Aquesta és la “true news”. Els aparells de l’estat intenten dur l’aigua al seu molí –amb legalitat o sense- i, si no els surt bé, construeixen un argumentari –més o menys disculpatori- a mida. Això és el que ha estat corroborat per la realitat. Unes filmacions que imagino que ningú pot titllar de manipulades. Probablement algú sortirà dient que com es poden obtenir totes aquestes imatges sense tenir-ho prèviament preparat. Jo li responc a l’avançada dient-li que de la mateixa manera que les obté la policia. Posant micros i càmeres allà on és possible que passi alguna cosa. Del signe que sigui. I acceptant que aquells micros i aquelles càmeres diran el que s’hi digui o faci, no allò que nosaltres els hi fem dir, sovint fins i tot forçant la realitat més enllà de la lògica, com en el cas de les càrregues policials de “força proporcionada al risc”.

Això, aquestes maneres de treballar, són la base de les “fake news”. Només cal veure els mètodes dels programes dits “del cor”. Allà, les “true news” (la veritat en definitiva) es sacrifica sovint en pro de l’espectacle. En el que jo comento avui i aquí, s’hi juga el present i el futur d’un país, d’una gent i d’una societat. Per tant, ben vingudes siguin les “true news”. Vinguin d’on vinguin.