El que faltava

Si no fos perquè ens hi va el futur del nostre poble, de la nostra llibertat, hom pensaria que algú ha reunit els millors guionistes de sèries del món i els ha demanat un argument per fer esclatar el cap dels catalans. Perquè, si som sincers, hem de reconèixer que cada dia ens compliquen més la situació a base d’afegir nous fets, arguments o decisions contradictoris o, si més no, difícils d’entendre.

El darrer, la sentència del tribunal alemany que té al president Puigdemont retingut i entretingut, que accedeix a lliurar-lo a la justícia espanyola, fruit de l’euro ordre dictada pel jutge Llerena, perquè sigui jutjat per malversació al temps que nega la possibilitat de fer-ho per rebel·lió o sedició. Un dictamen que ens arriba setmanes després de sentir, dia sí dia també, com el mateix tribunal demanava papers al jutge espanyol i al ministre Montoro per justificar una malversació que el ministre, precisament, negava.

Tot plegat, ens porta a una situació de vodevil d’aquells de portes que s’obren i es tanquen i de les que surten senyoretes en camisó i senyors en calçotets. Perquè ara tenim dos tipus de dirigents catalans. Els que varen agafar la maleta per fugir a una Europa que, segons ells, els protegiria i recolzaria el nostre camí cap a l’autodeterminació, i els que, o no varen tenir temps de fer l’equipatge, o decidiren que la veritat sempre sura, encara que sigui als tribunals espanyols, i varen entomar la presó preventiva com una forma més de lluita pels seus drets i llibertats i les del seu poble.

Però és que, entre els primers, hi ha, pel cap baix, dos grups diferents. Els que varen marxar per combatre l’aparent injustícia d’un article 155 ressuscitat i unes inhabilitacions previsibles que Llerena acaba de confirmar, i els que, simplement, varen optar per refer la seva vida personal i professional lluny d’aquesta pobre i dissortada pàtria, tot i seguir encausats. Els que varen marxar per fer soroll i els que buscaven tranquil·litat per veure créixer els seus fills o refer la seva carrera.

Entre els segons, els que han hagut d’acceptar la presó preventiva com animal de companyia, tampoc hi ha el que podríem considerar unanimitat. Perquè mentre uns estan empresonats per maquinar qui sap quines maniobres de desestabilització de l’estat de dret, altres  ho estan per pujar damunt d’un cotxe policial ja malmès i recordar a la gent que era gent pacífica i no els agradava cridar. I fins i tot hi ha un grup que, malgrat estar essent investigat i contemplat en la causa, ha pogut marxar a casa, previ pagament de fiances milionàries i reconeixement de l’abandó de la política. El que deia, un desori com una casa de pagès. Una samfaina monumental.

Perquè, si tot va com hauria d’anar i els jutges no recorren a les peces separades que converteixen la pel·lícula en una sèrie, tota aquesta samfaina haurà de ser jutjada conjuntament i, per tant, amb certa coherència. Un escenari que es fa difícil quan, per posar només un exemple, Puigdemont –el cap de tota la trama si fem cas del organigrama que defensa l’acusació- només pot ser jutjat per malversació de diners, però el seu segon, Junqueras, pot ser acusat de mil i una calamitats i malifetes. Això seria justícia?

Afegiu-hi la discrepància sobre la decisió judicial d’inhabilitar als encausats que tenen acta de diputat –hàbil decisió que busca dinamitar la fràgil majoria parlamentaria del independentisme català al Parlament- i la disparitat de criteri dels encausats respecte a la seva continuïtat en la política i veureu quin batibull jurídico-polític tenim pel davant.

Però encara hi ha més. Perquè si el president Sánchez i les seves ministres diuen que volen obrir diàleg amb Catalunya, no sembla que aquesta sigui la millor manera de fer-ho.

Cert que sempre els quedarà aquell argument tan suat de la independència dels poders de l’estat però, a aquestes alçades, imagino que poca gent hi creu. Seria tant com dir que, en una família convencional i ben avinguda, el pare i la mare tenen llibertats de moviment i decisió independents sobre el futur dels fills. Que un i altre poden decidir per separat si el nen o la nena, encara menors d’edat, poden tornar més tard de les dues de la matinada o si es fan un piercing o un tatoo. I que l’altre membre de la parella ho ha de respectar. Si es vol mantenir la família unida, com a molt, podrem acceptar que un dels progenitors decideixi, mentre l’altre fa complir la decisió o hi dona suport.

Ah! i si a l’argument del serial hi afegim que el fill o filla marxa a viure a casa dels avis o que el nou company de la mare o el pare també fica cullerada en el tema, entendreu que els espectadors, per més enganxats que estiguin a la pantalla per veure com acaba tot, ja faci estona que han perdut el fil argumental i donen per bones totes les variants, lògiques o no, que introdueixen els guionistes de la sèrie. Que em permeto titular “El que faltava”.

“La que se avecina” ja està registrat i no vull tenir problemes amb la SGAE.