Tancat per reformes

Sembla que el jutge Llarena, tot i rebre un correctiu més o menys directe des dels tribunals europeus, s’està sortint amb la seva. Posar pals a les rodes del procés català cap a la independència, la república, el dret d’autodeterminació o el que finalment resulti que estem empaitant des de ja fa uns quants anys. I aconseguir que siguin, que siguem, els propis catalans els que ens emboliquem en baralles de campanar que no fan sinó posar en risc aquell objectiu i permetre als unionistes, tot aixecant les mans en senyal d’innocència, dir que ells es limiten a respectar i fer respectar la llei que tenim vigent i que, si volem canviar alguna cosa, ho podem fer. Però sempre des de dins de la legalitat. Invocant aquell mantra polític que diu que cal governar per tothom. Com si les lleis del PP (o del Congrés de Diputats, no ens enganyem) estiguessin pensades per tots els ciutadans. Perquè tothom té una gran fortuna que li permet tenir un tractament fiscal favorable, oi?

El cas és que, sense saber massa com, la pilota torna a estar en el camp català. El jutge ha decidit retirar l’euro ordre i, per tant, els polítics exiliats no seran detinguts per la policia del país on estiguin i tornats a Espanya. Podran moure’s lliurement per tot el món –si més no això diuen- però sabent que, si en el seu vagarejar per l’exili, algun dia agafen un avió equivocat i van a parar a Barajas o El Prat, seran detinguts per la benemèrita i posats a disposició del jutge.

El fotut del cas és que, amb aquesta decisió, el jutge Llarena i els que l’inspiren, han sembrat la zitzània entre nosaltres. Perquè ara, els presos polítics de casa nostra ja tenen un motiu per fugar-se si els deixen anar a casa. Aconseguir la llibertat que tenen els exiliats. Per tant, l’escrupolós jutge Llarena ja té motius raonables (per ell, és clar) per seguir mantenint la presó preventiva mentre arriba el judici.

Aquí, pel que sembla, ens hem empassat l’ham i, a la darrera sessió del nostre Parlament, hem deixat aflorar les nostres divisions internes. Empenyent així al president Torrent a suspendre l’activitat del Parlament fins el mes de Setembre –a finals, no es penseu que s’hi posen per poc- vist el desacord entre les dues grans forces sobiranistes de l’hemicicle en el tractament d’un dels seus diputats. Curiosament –faig una nota al marge- sense que la posició de les CUP, tants cops magnificada i donada per decisiva en tant que decantadora de la majoria, hagi merescut ni un sol comentari.

I és que, agradi o no, el tancament té tota la sensació d’haver estat promulgat per permetre les necessàries reformes en el panorama polític. En espera que la nova maniobra de Puigdemont i els seus seguidors, de creació de la Crida per la República, i el conclau del PDCAT d’aquest cap de setmana, aclareixin una mica la situació general a Catalunya.

Les perspectives no son massa optimistes. Tot sembla indicar que estem davant d’una lluita, soterrada però igualment ferotge, entre un partit cohesionat, Esquerra Republicana de Catalunya, i un altre que cada cop mostra més símptomes d’olla de grills. Amb sensibilitats diferents i fins i tot amb gent que treballa des de fora i amb voluntat, legítima però desestabilitzadora, de construir una alternativa, probablement emmirallada en altres projectes “civils” d’èxit més que evident.

I tot plegat, en un moment en que l’adversari tampoc pot llençar les campanes al vol. Ni el PP pot garantir un congrés –i sobretot un postcongrés- plàcid aquest cap de setmana, ni el PSOE pot presumir d’un govern sòlid a la vista dels primers incompliments de compromisos, momentàniament salvats amb l’argument de voler-ho fer “sin prisas pero sin pausas”.

I, curiosament també, amb un Podemos que, com les CUP, sembla haver-se fet políticament transparent tot i esforçar-se a dir la seva, en rodes de premsa de compromís i quota de pantalla.

El que deia. Tanquem el Parlament per reformes de les que, de moment, desconeixem l’abast. Quan a finals de setembre, tornem a obrir la paradeta, ja farem pel que ens trobarem. Això si, mentrestant, que els ciutadans es mantinguin alerta i amb la motxilla  a punt per anar allà on se’ls convoqui i per fer el que se’ls demani. Que la pàtria –qualsevol d’elles- està en perill.