I sí, ha arribat a París

Fa uns dies just abans de la setmana definitiva del Tour de França als Pirineus el ciclista vilanoví, Marc Soler, publicava una columna al diari La Vanguardia amb un seguit de reflexions a l’entorn de la cursa francesa. El Marc deia entre altres coses:

Algú m’ha dit que estic fent un màster, i és cert. Això, per mi, és per damunt de tot un aprenentatge. Un exemple: en l’última etapa, quan anava en l’escapada del dia, vaig gastar massa al principi i després a la pujada em va passar factura i no vaig poder anar al grupet de vuit que es va muntar. Perquè aquesta n’és una altra: cal anar amb l’escapada bona, sí, però quan hi ets veus la gent que tens al voltant i... són tots boníssims!

A partir d’aquest dimarts toquen les etapes del Pirineu, on som més a prop de casa. Conec el Tourmalet, ja l’he fet. I és dur, però venint dels Alps... Hem de continuar lluitant, tot i que l’Sky està molt fort. Queda una setmana i hem d’esperar a veure si fallen. Veure’ls tots tan forts desanima una mica, però les coses són com són i no ens podem donar per vençuts.

Ara em toca treballar l’última setmana. Queden dies durs. Però em sento amb força per fer-ho i per arribar a París. I tant que hi arribo!.

I sí ha arribat a París i a més ho ha fet pujant al podi, en obtenir el primer lloc el Movistar en la classificació per equips. Una bona manera de debutar.

Segurament hagués pogut aspirar a la classificació dels joves o debutants però el sentit (i les ordres) d‘equip han estat per damunt de la seva voluntat i ambició personal. I en aquesta victòria d’equip el Marc hi té molt a veure perquè en la seva primera cursa en el Tour l’hem vist fent això, fent equip al servei del col·lectiu deixant una mica de banda les seves possibilitats.

L’hem vist fen equip marxant en escapades i després despenjar-se quan algun dels teòrics líders s’escapava i ell feia de pont per pujar-lo i marcar ritme, l’hem vist en gairebé totes les escapades batallant fins l’extenuació per millorar la classificació i l‘hem vist assegut en la cadira del qui fa el millor temps a la darrera contrarellotge en que va estar entre els deu primer, durant una bona estona va estar el primer. Que això passés el dia bans de finalitzar vol dir que malgrat l’esforç va demostrar la seva qualitat i capacitat, ara una mica frenada al servei del col·lectiu.

Ho deia en el seu escrit, ben segur que el primer “tour” és un màster.

Cal aprendre despresa.

En aquesta cursa no hi ha treva, van com a bojos, cal evitar les caigudes tant sovintejades en la primera setmana de nervis, cal estar atent al que va succeint i cal estar a l’esguarda del caps de files pel que necessitin.

El Marc Soler en el seu primer “tour” ha fet d’allò que els clàssics en diuen “un gregari de luxe” és dir un bon corredor, un excel·lent ciclista que està al servei dels líders de l’equip i que poques vegades pot fer la seva i està condicionat pels interessos col·lectius o dels caps de files. Així ho hem vist al llarg d’aquets dies com el Marc Soler ha anat amb l’escapada que després ha estat la bona i que li hagués permès, potser, disputar alguna victòria d’etapa, i ha hagut de renunciar a les aspiracions per poder ajudar a alguns dels seus caps de files . Paradigmàtica és l’etapa en que va pujar materialment a l’Alejandro Valverde a la Montée de Bisane, al Alps, o al Col de La Madeleine amb el Nairo Quintana  al llarg de forces quilòmetres sense que l’esforç descomunal i generós, en teoria servís de gaire ja que van ser engolits pel pilot a pocs quilòmetres de l’arribada en el cas del Valverde.

Sí, també una manera d’aprendre.

Amb el seu provenir ben segur que arribarà algun dia que alguns altres corredors més jove que ell li faran de gregaris perquè ell pugui guanyar. Allò de mariner abans que capità segur que li servirà de molt.

Entendre els mecanisme del grup no és fàcil i com és tampoc fàcil entendre ara el ciclisme que s’ha tornat molt més tàctic, molt més de treball d’equip amb estratègies diversificades que no pas d’aquells esforços i escapades èpiques que donaven potser més emoció però que només estaven reservades als grans ciclistes als monstres de la carrera .

El Marc ha arribat a Paris tal i com ell volia. I a més hi ha arribat amb honors, segurament no tots els que havia somiat però si arribar-hi és ja un èxit arribar-hi i pujar al pòdium com a millor equip és realment una realitat magnífica que ningú li arravatarà.

Vindran altres “tours”, vindran altres moments.

El guanyador d’enguany en Gerariant Thomas va fer el seu primer “tour” a l’any 2007 i va ser el penúltim de la classificació a més de quatre hores del guanyador que va ser l’Alberto Contador.

Vet aquí 11 anys després guanya amb un exemple de fer la feina ben feta i amb un bon treball d’equip.

El Marc Soler ha superat el seu personal “màster” amb molt bona nota. Segur que li serveix per créixer personalment (que és molt important) i esportiva. Ha demostrat que la seva modèstia, la seva constància, el seu esforç imparable, i la seva intel·ligència en saber llegir la cursa desprès de córrer el “tour” s’hauran afermat.

No sé (això de fer de profeta no és el meu fort) si serà l’any vinent, o l’altra, o l’altra però el que sabem és que en Marc Soler arribarà un dia als Champs-Élysées de País vestit de groc i pujarà al més alt del podí.

La trajectòria està traçada a seguir-la amb el mateix esforç i modèstia de com fins ara.