Credibilitat

Donat que el problema de Pablo Casado ha acabat essent un problema de credibilitat, anem al mecanisme que, de sempre, ha servit per intentar entendre allò que teníem al davant. Donar la paraula als entesos. I com que ens barallem per un concepte, anem al diccionari.
Segons l’IEC, una cosa es pot creure quan s’admet com a cert o segur allò que algú ens diu i que nosaltres desconeixem. Segons la RAE, creure és “tener por cierta una cosa que el entendimiento no alcanza o que no está demostrada o comprovada”. Dues maneres de dir el mateix. Que hi ha uns fets o unes afirmacions que nosaltres no podem comprovar i que deixem que siguin persones o institucions expertes les que ens diguin si allò és cert o no.

Un altre mecanisme que solem emprar és el de la comparació del fet que analitzem amb un altre fet similar que si podem conèixer o sobre el que si podem tenir opinió formada. Per tant, deixem momentàniament el màster sobre política autonòmica que motiva el conflicte, i anem a aspectes que ens afectin més directament. Imaginem per un moment que ens assalta un dubte sobre el metge que ens ha de curar una malaltia, l’arquitecte que ens ha de fer els plànols de la nova casa, o el gestor que ens ha de portar la comptabilitat del negoci. Que no acabem de fiar-nos de la seva professionalitat. Naturalment, la primera diligència que faríem seria comprovar si el seu títol està en regla. Si té realment els estudis que diu haver cursat.

Per tant, ens adrecem a la universitat corresponent per certificar-ho. I ens trobem amb que aquella institució diu que no en té constància perquè, passats un quants anys, destrueix els expedients i registres per manca d’espai. Quina seria la nostra reacció? O que el registre de la propietat, on anem a buscar una escriptura de propietat per poder demanar el permís d’obres ens sortís dient que com que aquella casa és molt vella, no els consta ja qui n’és el propietari ni els metres quadrats que té. Què diríem?

Entenc que, en el cas que ens ocupa, la situació és similar. Perquè no crec que ningú pugui sostenir amb la cara alta que hi ha estudis i estudis. Que les necessàries custòdies dels registres de la propietat o les notaries són més importants que les del col·legi de metges o dels llicenciats en dret constitucional autonòmic. Perquè això seria tant com dir que els drets individuals, els personals, són més importants que els socials o col·lectius.

Cert que en el cas es parla de treballs desapareguts que haurien servit per aprovar crèdits (assignatures) mentre s’invoca que no es pot guardar tot. Però jo dic que aquest podria haver estat també el cas del treball de Fleming on explicava com el fong Penicil·lium feia recular les colònies de bacteris. Perquè aquell treball no fou tingut en compte pels seus col·legues i, només uns anys més tard, gràcies a ser publicat en una revista mèdica, fou descobert pels seus companys de Nobel que procediren a produir la penicil·lina. Que hauríem dit si, uns mesos o anys després, haguéssim sabut que el treball havia estat destruït “per manca d’espai als arxius”?

El problema és greu. Perquè no és la credibilitat del senyor Pablo Casado el que està en joc. Que també. El que està a la picota és, fonamentalment, la credibilitat de la pròpia universitat. I amb ella la del títol de metge que penja al consultori del meu pediatra o el d’advocat que penja al despatx de tots els jutges.

Però tampoc hauríem de quedar-nos en aquest petit vol de gallinàcia. Perquè si els polítics i alts càrrecs fan aquella cerimònia de jurar -o prometre- complir i fer complir la constitució i les lleis, entenc que no és només per tenir la foto damunt una taula del despatx oficial o del menjador de casa, sinó per aconseguir que tot funcioni millor cada dia. I no sembla, vist el que està caient, que aquest sigui l’objectiu que es persegueixi. Perquè un funcionari –tornem al diccionari- sigui quin sigui el seu rang en l’escalafó i sigui quina sigui la forma com hi ha arribat, no deixa de ser un treballador públic. I les dues paraules, treballador i públic, són ben clares i entenedores, oi?

Doncs això. O es demostra dia a dia fent la feina ben feta o, quan el ciutadà manifesta els seus dubtes, aportant les proves necessàries per fer-ho creïble. I no valen excuses de manca d’espai, de pas del temps, de situació especial.... Quan jo vaig al registre civil, allà bé han de saber qui sóc, on visc, i si sóc solter, casat, separat o divorciat, no? O només jo tinc l’obligació de tenir els meus papers (D.N.I. , permís de conduir, etc..) localitzats, en regla i vigents?