La llengua i la premsa

No hi ha dubte que en els darrers anys el català ha fet un salt endavant, des d’un punt de vista quantitatiu i qualitatiu amb l’adopció i l’impuls de diverses mesures que han reforçat el coneixement d’aquesta llengua per part de la població tant immigrada com autòctona,

Però també dir que, que, malgrat estem en millors condicions que mai i això cal no oblidar-ho, avui, encara, el català no està en igualtat de condicions respecte al castellà. El català és encara la llengua minoritzada en espais claus de la vida de la societat. Mitjans informatius, justícia i dret, àmbit laboral i en l’ús d’una bon part de la gent jove en les seves interrelacions en l’àmbit de l’oci.

No hi ha dubte que hi ha una submissió històrica que cal resoldre per la via de ser pro-actius respecte al català i això no s’ha d’entendre com una menysvaloració del castellà sinó com una discriminació positiva respecte al català fins arribar a la normalitat que marca un “standard” d’ús de la llengua.

Una de les necessitats de futur és sens dubte, augmentar el tema de la presència del català en els mitjans de comunicació. Mitjans públics exigència de qualitat en el usos lingüístics. La importància de la presència del català a les webs li fa agafar un nou posicionament del que no hem de dimitir sinó tot al contrari donar-li més presència per ser present en la globalitat de la xarxa des de la nostra llengua i potenciar alhora el coneixement de quantes més llengües millor.

En la premsa escrita tot i que s’ha avançat sobretot després de que alguns diaris hagin fet una versió en català ha augmentat el tiratge de la premsa escita en català, segurament traduir els diaris no és l’òptim però pot ajudar a popularitzar i augmentar el consum de premsa en català.

En el camp dels digitats hi ha un ampli espectre de diaris escrits en català fet que sembla haver normalitzat l’ús de la llengua pròpia en aquets mitjans i a la xarxa.

No sempre ha estat així.

I el cas de la història de la premsa a la ciutat n’és el paradigma més clar. Es dóna com a data fundacional de la premsa a Vilanova i la Geltrú la data de l’aparició del Diario de Villanueva, a l’any 1850, doncs hauran de passar encara  trenta anys fins que a la ciutat no sorgeixi una publicació que usi el català com a llengua habitual. 

A l’any 1879 surt a Vilanova el diari Lo Carril de Vilanova (des del juny a l’agost del 1879 amb periodicitat setmanal) que compleix una doble component, és una publicació escrita i pensada en català i sap connectar amb les classes populars mitjançant la llengua i per les temàtiques defensades.

Lo Carril de Vilanova és obra de Josep Verdú “Gestus” (1) que fou un emprenedor notable de publicacions ja que a més de Lo Carril publicà altres diaris com lo Xiulet de lo Carril –quan ja el ferrocarril havia arribat a Vilanova i per tant es sentia ja el xiulet de la locomotora- L’Àngel del Campanar, Lo Pagès, i finalment inspirà la sortida de L’Angelet del Campanar, que sortí quan Verdú ja havia mort prematurament a l’edat de 32 anys. Si hagués tingut més temps segurament el món de la premsa vilanovina seria una altra cosa.

Verdú fou un personatge abocat a escriure, de salut fràgil, havia nascut a la Geltrú, estudià a Barcelona però abandonà els estudis per la seva precària  salut i s’endinsà en el món de les belles arts i arribà a fer alguna exposició de pintura, però la seva dèria foren les lletres, publica diversos llibrets de poesia destacant l’aplec de poemes Brots, i  així alguns periòdics li publicaren part de les seves poesies com és el cas de la coneguda revista La Campana de Gràcia Verdú fou un exemple clar de persona vinculada al moviment de la Renaixença, va estar clarament  implicat en la propagació, promoció i exposició del sentiment i de l'ideari catalanista entre les classes populars. Va escriure a la revista que portava el nom del moviment La Renaixença.

Verdú va ser prolífic en l’escriptura, va escriure obres de teatre, articles, poesia  i també se li adjudiquen alguns sermons de Carnestoltes.

Sempre amb un sentiment de catalanitat, que si voleu de manera molt naïf, exposava en aquest versos.

“Mata la sargantana un noi, la cua

feta ja trossos, rebaotanet s’enfada

semblava renegant. Mormolà encara:

Sóc sargantana, sóc sargantana.

Jo del Catalanisme, sóc la cua

I encara que em vinguessin a matar

També diria, rebotene com ella:

Sóc Català! Sóc Català”

Els periòdics de Verdú són en general periòdics que tracten la política caracteritzats per seguir una línia d’humor i de fina crítica i buscant sempre les causes populars per defensar-les. La seva definició en publicar Lo Carril és molt clara i es tota una declaració de principis. “Lo carril de Vilanova” no segueix un home sinó una idea, no pas com es veu que fa el “Diari de Vilanova” seguint a en Sagasta, “La Campana de Gràcia” a en Castelar i la “Revista Popular” a León XII La idea queda reflectida clarament quan diu: “Nostra via és la del progrés; endavant i tora, som catalanistes de debò i això ho diu tot, Estimen Catalunya, veus –ho aquí”.

La publicació de Lo Carril de Vilanova va suposar també un revulsiu perquè altres publicacions seguissin el camí de publicar en català. És el cas del periòdic La Defensa, l’òrgan de la clerecia vilanovina que acabà essent el portaveu de la dreta catalanista de la ciutat. Començà a escriure’s en castellà però anà catalanitzant les seves planes. La premsa política trigà un mica encara en publicar-se en català i no fou fins l’any 1906 amb la capçalera Costa de Ponent, que a més de publicar-se en català fomentà el catalanisme actiu al llarg dels anys que es va publicar. Un altre periòdic polític que també va anar evolucionat en matèria lingüística va ser Democràcia periòdic de tendència republicana federal. Va començar també publicant-se en castellà però evolucionà segurament per voluntat pròpia però també perquè els seus adversaris que publicaven Costa de Ponent ho feien en català.

L’arribada de la dictadura de Primo de Rivera com ja hem comentat en altres ocasions és un cop fort per la llibertat d’expressió i per tant també per la premsa. Però a més, també, la dictadura va significar un cop fort a l’expressió en català i així al llarg dels anys que va durar el període dictatorial pràcticament no es publiquen periòdics en català, alguna revista escolar i la revista Joventut que sorgeix ja a l’any 1929 quan la dictadura ja estava força afeblida, però també és cert que Joventut és una revista innòcua des del punt de vista polític.

L’adveniment de la República va ser també un ressorgiment de la premsa escrita en català amb voluntat de servir al catalanisme. Diverses són les publicacions de caire polític i cultural i social que van sorgint. Exemples com El Carrer, òrgan d’Estat Català, fins a Prisma passant per la premsa humorística i de les entitats hi ha un seguit de títols que demostren un cop més que l’època de la República serví per revitalitzar les publicacions a la ciutat. L’esclat de la guerra òbviament generà canvis a la societat i en conseqüència en la premsa, té molta més força la premsa sindical i política amb títols com Masses, Avant i Democràcia vinculats a la UGT i es segueix publicant Democràcia gairebé fins a finals de l’any 1938. Però qui monopolitza el paper de la  premsa a la Vilanova en guerra és el Full del Comitè de defensa local, escrita en català i  castellà però cal esmentar que és un testimoni bàsic per entendre la vida a la Vilanova de rereguarda en plena guerra.

El resultat de la guerra és prou conegut, repressió, dictadura, sentiment anticatalà, rebuig de l’expressió lliure. En fi que dir. El pitjor de les dictadures és el que varem viure al nostre país i evidentment això també es notà  la premsa. Si a la ciutat s’espera el ressorgiment de les publicacions con el Diario o la Defensa la realitat és que cap de les dues capçaleres va re-emprendre la seva singladura, el Diario perquè no trobà el seu espai ni redactors disposats a fer-lo fins anys més tard sota els auspicis del Glorioso Movimiento Nacional i La Defensa tampoc sortí entre altres coses perquè s’havia publicat en català i per tant entrava de ple en allò que calia prohibir.

Lentament però la societat anava recuperant el seu tremp. A l‘any 1951 hi va haver un primer intent de fer una publicació en català amb l’aparició de  Folklore, que agrupa a un seguit de firmes importants de la cultura vilanovina del moment, així entre els seus col·laboradors hi trobem a: Teresa Basora, Albert Virella, Ramon Farré Parera, Albert Soler, Antoni Pujol Bernadó, Joan Rius i Vila, Xavier Garcia, Oriol Puig i Almirall.... En fi el bo i millor del moment que seran referents durant forces anys dels treballs historiogràfics de la nostra ciutat. A l’any 1985 Angel Olivé i Xavier Garcia publicaven un llibre que sota el títol La Secció Folklòrica de Vilanova i la Geltrú, feia un repàs al que ells consideren important tasca de redreçament cultural de la nostra ciutat que va portar a terme aquesta entitat. A les seves planes es parla de la revista Folklore en aquest termes: “El 1951 va néixer una circular informativa –modesta, però de gran significat-, la major part d’ella escrita en la nostra llengua, però també amb articles en castellà, com encara exigia aquell temps” i encara hi ha una definició més il·lustrativa i si es vol més clara: “Pel qui, perquè ells no ho són, o en són enemics, qualifiquen els bons nacionalistes del nostre país com de catalans de sardaneta i Moreneta, valgui l’exemple d’aquesta Circular. Precisament s’hi parla poc de la sardana i de Montserrat.....”

L’any 1962 apareix la primera publicació escrita totalment en català es tracta de Vivac publicació de L’Agrupament Escolta Jofre el Pilós, que tenia una freqüència mensual i té una segona època com a portaveu del grup Els Janets, col·lectiu vinculat al Círcol Catòlic que actuaran com a grup teatral o musical. Vivac té una importància cabdal en la premsa de la nostra ciutat. És la primera publicació que sortirà íntegrament en català després de la guerra civil. La importància ve donada en primer lloc perquè Vivac enllaçarà amb la premsa de la ciutat d’abans de la guerra per donar continuïtat històrica a la premsa catalana de Vilanova i al Geltrú i en segon lloc perquè es mostra clarament partidària del catalanisme social i polític.

A partir dels anys setanta es normalitza lentament i amb dificultats en part les publicacions en català. La revista Foment, publicada per l’entitat del mateix nom, que primer acollia articles en altres llengua però ràpidament s’utilitzà només el català. A l‘any 1975, La Veu de la Pastera que com revista de l’Acord va esdevenir el portaveu no oficial de l’oposició democràtica vilanovina.

En aquest context d’una camí cap a la normalització cal fer esment que l’any 1973 el Diario de Villanueva y la Geltrú publicava una nota de la redacció sorprenent i ben segur innecessària :

“De interés para nuestros comunicantes y colaboradores espontáneos:

De un tiempo a esta parte vienen proliferando en nuestras páginas textos en lengua vernácula cuya temática, si nos atenemos al cometido del periódico, entendemos debiera redactarse en el idioma nacional. Los comentarios a determinados acontecimientos, avisos, notas y cartas, creemos deben estar enfocados hacia los lectores en general, informándoles – sea cual fuere su procedencia o lengua nativa- en la cuestión o el tema que se trate. Y con mayor motivo, nos parece, si los mismos versan sobre celebraciones, acontecimientos, efemérides etc. referidas a nuestra población.

El periódico sin embargo admite algunas colaboraciones más o menos fijas, que por su contexto pueden parecer, más apropiados en la lengua vernácula. Empero ello no debe comportar que una serie de escritos vengan redactados en catalán, cuando su finalidad informativa ganaría muchos enteros si llegara a todos nuestros lectores en una lengua común”

“Por todo ello .esperamos la comprensión de nuestros comunicantes y colaboradores espontáneos nos ayude a seguir en el propósito de hacer un periódico de todos y para todos”.

Algunes postil·les al text.

Després un cert tuf de paternalisme lingüístic.

Idioma nacional? Confusió!.

Es realment discriminatori

I s’entén que de todos y para todos no es pot fer en català. Fantàstic no? La nota va ser reproduïda per la revista Oriflama com a mostra de la nul·la sensibilitat d’alguns sectors cap a la llengua catalana.

La mort del dictador va suposar un canvi accelerat a la societat i per tant un camí de normalització, molt costós certament, de la llengua com a vehicle de comunicació en els periòdics. Molta diversitat de títols, premsa vinculada a les entitats que va sortint en català i amb una difusió prou àmplia sumada tota ella.

Un cas interessant és el de les publicacions esportives Xuts i Xiulet, modestos fulls informatius esportius que feien de portaveu del trofeu de futbol Primavera. Molts dels equips estaven formats per persones de parla castellana però que no van trobar cap dificultat en promocionar la llengua del país en un àmbit en que no era massa freqüent.

A l’any 1977 apareix el Setmanari de Vilanova, del que ja n’hem parlat aquí mateix, però cal dir que és la primera publicació de caràcter professional i feta en català. El Setmanari durà 69 números però ben segur que va ajudar a que el Diario entre altres es plantegés seriosament la seva catalanització que finalment va fer. A partir d’aquí va sortir altres publicacions d’informació general mínimament professionalitzades com “Tothom”,“Al dia”, “Comunicació”, ”L’Hora del Garraf”, ….. que aporten una determinada “normalització” a l’ús del català en la premsa local.

Des del 1879 han passat gairebé 140 anys de l’aparició del primer periòdic en català a la ciutat, no ha estat una camí fàcil, èpoques de grisor quan no de negre nit i altres d’una certa puixança fa que el balanç sobre l’ús de la llengua catalana en els publicacions locals sigui en part satisfactòria però no creiem que hagi assolit la normalitat desitjada encara.

Ara amb absència de publicacions en paper els digitals poden jugaran paper important i aquets sortosament ja fa temps que usen majoritàriament el català.

No cal defallir però tampoc creure que ja està tot fet.

(1)Sobre Josep Verdú hi ha força material,  a l’any 1935  la revista Prims li va dedicar un monogràfic, n’han parlat també´ l’Àngel Olivé a l’any 1979 al Diari de Vilanova , l’Albert Virella en el seu llibre Les Classe Socials al segle XIX  i l’Oriol Pi de Cabanyes en el seu llibre la Renaixença i Sixte Moral  també en el llibre Cent anys de la premsa en català Vilanova i la Geltrú .

Sembla que ben aviat el sr. Miquel Altadill en traurà una biografia.