Manual de Pedrolo

Atents a la tercera trobada de lletraferits i estimadors dels llibres i la literatura: el 20-21 d’octubre vinent tindrà lloc a la capital de la comarca de la Segarra la tercera Cervera Vila del Llibre. Aquest esdeveniment cultural tindrà com a eix central dels seus actes la figura de Manuel de Pedrolo, segarrenc del qual aquest any es commemoren els cent de la seva naixença al castell familiar de l’Aranyó.

Manuel de Pedrolo (1918-1990), un dels autors més llegits de la literatura catalana sobretot arran d’El mecanoscrit del segon origen, és alhora un autor desconegut en la seva extensió i diversitat. La seva producció és tan abundant i polièdrica com exploradora de totes les formes i gèneres. Pedrolo va publicar més de cent vint obres entre novel·les, contes i teatre, així com també poesia, articles de premsa i uns dietaris de gran valor documental i intel·lectual que permeten interpretar el seu pensament més profund.

Entre les obres que aquest any s’han publicat a propòsit del centenari de Pedrolo, cal destacar Manual de Pedrolo (Amsterdam), un manual o antologia de textos de l’autor de la qual ha tingut cura l’escriptora Aina Torres, que escriu en el seu text de presentació: [Pedrolo] va usar tots els gèneres que trobava a faltar en la literatura catalana. Una riquesa formal que també queda reflectida en aquesta antologia. Pedrolo tenia voluntat d’experimentar. Explorava. Es negava a acceptar els límits. Canviava de tècnica narrativa gairebé en cada llibre.

Si no fóssim tan provincians a vegades, ja hauríem d’haver observat què fan els grans escriptors de tots els temps: escriure els seus llibres no pas en funció d’un esquema o patró sinó ben al contrari: llançant-se a l’aventura intel·lectual i estètica de trobar la millor, i sobretot la personal manera de dir el que s’han proposat de dir, ja sigui en una novel·la, un conte, un poema, un article, un apunt del dietari. Sense aquesta aspiració a trencar o a superar les pròpies limitacions i les de la pròpia literatura no hi ha gran literatura.

Manuel de Pedrolo no era una persona adotzenada, de fet cap artista ho és. En la seva idiosincràsia ell es definia com a ateu, marxista heterodox, independentista i defensor de la reconstrucció nacional dels Països Catalans en un temps en què aquesta opció política era tan minoritària. Els seus textos en aquest sentit semblen escrits ara mateix. La vigència de Pedrolo, tant des del punt de vista polític i social, com intel·lectual, és indiscutible. Per aquesta raó es fa tan interessant la lectura de les reflexions recollides en el Manual de Pedrolo que la curadora, Aina Torres, desglossa en sis saborosos capítols: Cultura, Llengua, Independentisme, Compromís social, Ateisme, Alliberament de la dona.

Manuel de Pedrolo, que sempre va escriure en català la qual cosa li va suposar com a tot escriptor o escriptora en català que la seva obra fos menys coneguda i difosa, va afirmar en un dels seus escrits: La cultura només és viva en la mesura que és conflictiva. I és que la cultura, la veritable, no la pseudocultura o la posa cultural, és revolucionària i desagradable per a l’establishment, el poder establert. La cultura és una eina per fer pensar i, en conseqüència, per actuar, no per adormir les consciències. Partidari de la cultura com a senyal d’identitat i com a la suma de les diferències i la seva convivència, Manuel de Pedrolo creia que la cultura universal ens empobria. Quanta raó. Només cal passejar-se pels centres comercials de diferents ciutats del món per veure l’espectacle de la uniformitat que, no siguem il·lusos, respon no a interessos culturals sinó a interessos econòmics. Llegir Manuel de Pedrolo desperta, fa sortir dels llocs comuns, el conformisme, la mentalitat colonial. Cal agrair a Pedrolo el seu pensament, la seva radicalitat, la seva creativitat. Cal agrair a Manuel de Pedrolo que fos Manuel de Pedrolo.