El castell de focs

Com més voltes hi dono, més similitud veig entre la situació que estem vivint a Catalunya i a Espanya i un castell de focs. Aquella mena de proesa pirotècnica que sol ser l’acte central de la majoria de Festes Majors, amb permís dels entremesos i correfocs, les actuacions de castells i el rostit del migdia.

Perquè tots tenim clar que el castell comença sempre pels dos o tres espetecs de carro gros que alerten als ciutadans del inici immediat de les “hostilitats”. Sol venir desprès un preludi de xiulets i pets no massa forts per treure la son de les orelles als espectadors, passant després als clàssics, sobretot la pluja d’estels més o menys acompanyada de petits esclats, i les palmeres, amb l’amenaçadora pujada d’un coet que intuïm gran i potent, però que acaba amb una explosió de llum més que de soroll que provoca el Ohhhh!! de la concurrència. I tot plegat rematat, ara sí, amb l’atronadora traca dels coets “seriosos” i explosius que sol eixordar al públic i que precedeix un darrer espetec de carro gros que dona per acabat el festival de llums i soroll, com deia, moment culminant de la Festa Major.

Doncs pensant en com evoluciona aquest estiu des del punt de vista polític, penso que té molt a veure amb aquesta distribució escalonada de missatges i sensacions que ofereix un castell de foc. Perquè estareu amb mi que vàrem entrar en el període de vacances amb un parell o tres de trons importants (la moció de censura, la tempesta anticalana generada per l’entrevista Torra-Sánchez i l’entossudiment de la judicatura espanyola en la seva croada particular contra el -per ells- maligne separatisme) que pretenien mantenir-nos alerta enfront el previsible relaxament estival.

Ara estem en el que podríem anomenar “fase eròtica-festiva” on es succeeixen la pluja de llumetes i petits espetecs que busca cridar l’atenció, les palmeres inicialment amenaçadores però que acaben relaxant-nos en veure el plomall superior, i aquells festivals de coets que s’apaguen per reviscolar uns segons més tard. A poc que feu una mica de repàs, us vindrà al cap la pluja de propostes il·lusionants (però poc concretes) que ha fet el govern Sánchez a l’entorn del pacte social, la pujada de les pensions, la immigració, el sostre de despesa pública. Tot amb una espurna aquí i un petit esclat allà.

Com us hi vindran les palmeres, per exemple, de l’amenaçadora exhumació del general Franco que augurava una tempesta de llamps i trons i sembla que acabarà en un combat de saló –amb algun exabrupte, això si- al Congrés de Diputats i amb algun programa “rosa” dedicat al tema. O l’ensurt de l’atac a la comissaria de Cornellà i la resposta de la mossa d’esquadra que tot just acaba d’enlairar-se.

Sense oblidar els coets recurrents. La Gurtel, el finançament irregular del PP o les sentències europees sobre el procés de Catalunya que apareixen i s’amaguen com el Guadiana.

I tot, acompanyat, a tall de guarnició d’aquests “plats principals”, per un estol de temes menors que van de les noves corrupteles del PP (cada dia en surt una o altra, aneu a saber perquè), el futur dels llaços grocs, la violència masclista o animalófoba de les festes populars o els retards i embussos als aeroports. Allò que cada estiu omplia els telenotícies a manca de salses més sucoses on mullar el pa habitual.

Perquè, molt em temo que l’atronadora traca final arribi el mes de setembre. Amb els dies i actes que ja té marcats el calendari català, la “revisió de l’esforç fiscal” –llegiu pujada d’impostos- ja anunciada per Pedro Sánchez en veu baixa i aprofitant el soroll ambiental, els judicis i encausament dels politics encara empresonats o que gaudeixen de llibertat més o menys tutelada, les xifres d’una temporada turística que sembla deixaran de ser la bombona d’oxigen dels governs de tardor, etc...

I quedarà el darrer esclafit, el coet de cloenda. Que tot sembla indicar que podria ser en forma d’una convocatòria d’eleccions derivada de la debilitat d’aquests governs –central i autonòmic- que, de moment, segueixen intentant engrescar a la parròquia amb aquest castell de focs estiuenc que vivim i patim. Absolutament eixordats pel soroll dels coets, els aplaudiments del bàndol impulsor i els xiulets del bàndol contrari.

Ah! i aclaparats per la calor ambiental. La meteorològica. Perquè la política sembla estar momentàniament frenada per l’aire condicionat de les vacances pagades dels nostres polítics. En espera del setembre, quan comencin a baixar les temperatures. Les ambientals, és clar.