El llogater i els okupes

No em negareu que son els dos temes que ocupen els noticiaris i les capçaleres dels diaris a falta de notícies de més calat i –espero per un cop- gràcies a la discreció de les negociacions de les forces independentistes, sobiranistes, catalanistes, republicanes o el que vulgueu, de cara a la tardor que comença d’aquí quatre dies i que busquen aconseguir la independència catalana, donar una nova arquitectura a això que en diem Espanya, fer-ne una república o deixar les coses tal com estan, que tot és possible. El temps dirà com acabarà tot plegat.

El cert és, però, que tant un tema com l’altre, haurien de tenir poc recorregut en condicions normals. Perquè, començant pel llogater, tothom sap que, quan el propietari d’una finca necessita usar-la en benefici propi, ja sigui com a residència d’un familiar directe, per vivenda pròpia o per obrir un negoci, el llogater té les de perdre. Per tant, si el xalet del Valle de los Caidos ha canviat de propietaris gràcies a la moció de censura guanyada per Pedro Sánchez en coalició amb altres grups (talment com els edificis de Barcelona comprats a un particular per grups d’inversors nacionals o estrangers), els nous tenen dret a fer fora al llogater Francisco Franco Bahamonte o, si més no, a apujar-li el lloguer per forçar-ne la seva marxa.

Si tot plegat s’acaba aconseguint, es podrà dir que fa molta pena veure desnonat aquell vellet venerable que fa 40 anys que té la finca llogada. Que els nous propietaris actuen de mala fe per fer-hi un hotel o especular amb el terreny i els nínxols. Que l’immoble hauria d’haver estat declarat patrimoni nacional inviolable i, per tant, al marge del mercat immobiliari. Però els antics titulars, tot i la condició de registrador de la propietat del seu cap, no varen fer res d’això mentre tenien la casa. Per tant, ara qui mana és la llei d’arrendament vigent i aquesta diu el que diu. Al marge que els amics del llogater posin ara el crit al cel invocant tota mena d’arguments i fins i tot practicant algun que altre “escrache”. Per cert, paraula d’origen argentí que designava als anys 90, irònicament, les manifestacions de protesta dels parents de desapareguts contra els autors de les desaparicions i el genocidi perpetrat per la dictadura argentina, als que el president Carlos Menem havia indultat “per aconseguir la reconciliació nacional”.

El segon tema hauria de ser encara més curt. Perquè, si segons la llei, qui signa un contracte de lloguer no pot dedicar la finca arrendada a activitats que no constin en el document d’arrendament ni, naturalment, subcontractar-la a un tercer, encara ho pot fer menys qui hi entra per la patilla i fa accions a la finca sense ser-ne ni propietari ni llogater.  Qui actua, curt i ras, com un “okupa”.

No seré jo qui qualifiqui com “okupes” als que pengen llaços grocs a les baranes o posen ombrel·les grogues a les platges. Si Ciudadanos ho vol fer, ja en donarà les raons. Però està molt clar que, si ho fa, les accions a la contra de la gent d’Albert Rivera, haurien de ficar-se en el mateix sac que les que ells denuncien i, per tant, ser titllades d’”okupes”.

I aquí comença el merder. Perquè com que l’amo és l’únic que té potestat legal de donar permís per unes activitats i prohibir-ne unes altres, l’exigència d’igualtat que fan els carabasses, és paper mullat. Us imagineu quatre persones “okupes” d’un pis, pretenent compaginar la meditació budista sistemàtica amb la pràctica continuada de la música reggae a tot drap, i demanant al propietari que n’autoritzi una i prohibeixi l’altra?. Oi que seria un absurd? Doncs al meu entendre és el que està demanant Ciudadanos amb les seves protestes i accions.
Si la lògica no em falla, els carrers, les places i els jardins no son de lloguer sinó d’ús compartit i lliure per part de tothom. Cada ciutadà pot ocupar-la o fer-ne l’ús que vulgui, sempre que respecti les lleis que el govern del municipi o del país (els propietaris) han dictat.

Encara recordo quan els cartells de propaganda, política o comercial, que es penjaven en espais habilitats, havien d’anar segellats per la “autoridad competente”. Un requisit que es va eliminar en nom de la llibertat d’expressió, deixant al seny i responsabilitat dels anunciants el respecte als cartells ja penjats, cosa que no sempre es produïa, generant tensions i un cert caos. Però amb el temps, semblava que havíem arribat a un cert consens. A una convivència entre els “okupes” d’un i altre signe per intentar no degradar els espais públics comuns.

Ara, sembla com si Ciudadanos volgués tornar enrere. Posar un llaç groc no és una acció informativa lliure que recorda una situació de presos polítics injustificats, tot deixant espai perquè els discrepants puguin mostrar la seva opinió. És una forma d’embrutar els espais comuns a la qual ells responen amb campanyes de suposada neteja consistents en pintar-hi al damunt amb vermell o arrencar-los i, sovint, llençar-los al terra. Promovent, sembla, ciutadans desinformats però nets.

No m’estranyaria que un dia d’aquests, Ciudadanos proposi canviar la bandera d’Espanya per la de Letònia. Amb la tirria que li tenen al groc...