El despitat

Despitat, que no despistat. Perquè Albert Rivera sembla que sap el que vol. Aprofitar l’aparent moment de debilitat del PP -amb un líder que l’aparell del PP no volia i que va haver d’acabar beneint per voluntat dels militants i acceptació de mal menor per part dels que tallen el bacallà- per intentar robar-li la cartera i convertir-se en força majoritària a nivell de l’estat. Mostrar-se a la gent com el garant de l’estabilitat i la continuïtat d’aquest sistema que ens ha donat (només faltaria que acabés adoptant el eslògan franquista) “40 años de paz”.

Per això, imagino, s’esforça en convertir-se en l’assot dels llaços grocs catalans i, ara, en el de les falses promeses socialistes a Andalusia. Rivera sap que venen unes eleccions clau que, tot i ser tingudes com a menors, resulten importants en tant que no depenen de la voluntat de l’executiu de torn. Per un costat les europees, on manen les lleis comunitàries i, per tant, cauen inexorablement quan toca (com els terminis de l’hipoteca), i per l’altre les municipals, temporalitzades de forma inexorable per la pròpia constitució espanyola. Dues eleccions que, a més, condicionen la política espanyola de forma diferent. Només cal recordar com els grups polítics es configuren al Parlament europeu (cridat en principi, espero, a tenir cada cop més protagonisme en la política dels països integrants) i com la dinàmica municipal (la que vincula de manera més directe als ciutadans amb la política) ve obligada, per llei, a superar les situacions d’inestabilitat derivades de la manca de majoria, permetent govern tant esquifits i canviants com el de Barcelona o Vilanova i la Geltrú.

Per tant, Rivera sap que aquell serà un moment clau pel devenir de la seva formació. Com hauria de saber-ho Podemos que, al meu entendre, s’hi jugarà també el futur. La possibilitat de seguir essent una força emergent i cada cop més decisiva o l’alternativa de passar a ser un grup residual i minvant com aquella UPYD de Rosa Diez de la que ja ningú canta ni gall ni gallina tot i seguir tenint, fins la primavera de l’any vinent, representació al Parlament europeu. Però Podemos sembla més instal·lat en aquella imatge de seure al costat del camí esperant veure passar el cadàver del PSOE. Ells sabran.

Rivera, en canvi, sembla haver optat per la via combativa. No content amb la seva campanya mediàtica contra els llaços grocs que sembla voler atiar les diferències en el camp de l’independentisme al temps que li dóna visibilitat en el seu enfrontament amb el PP, ara acaba de remenar les aigües andaluses, amenaçant Susana Diaz amb no ajudar-la a tirar endavant els pressupostos si no compleix amb les promeses que feu quan varen pactar manar junts a la terra de Felipe González y Alfonso Guerra. Mostrant-li per tant el camí cap a unes eleccions anticipades, prèvies a tot l’enrenou de la primavera propera, però també intentant, com en el cas de Catalunya amb l’independentisme, trencar el socialisme de la regió, aparentment monolític els darrers 40 anys. Perquè, com en el cas de l’independentisme català, les diferències internes, les discrepàncies, es palpen cada dia i en cada declaració. Sobretot, en el cas d’Andalusia, on qui mana va intentar l’assalt al palau d’hivern, a la direcció estatal del PSOE, i va haver de plegar veles i tornar a casa.

A més, i aquest podria ser l’element clau, Rivera sap que aquestes eleccions implacables (europees i municipals, a les que hauríem d’afegir les autonòmiques “no històriques”) aniran probablement acompanyades, des del camp de la judicatura, de dues sentències importants. La dels presos polítics catalans, prevista per la primavera, i la dels ERE de la comunitat andalusa, prevista per finals d’any i que, per tant, ajudaria a decantar al PSOE per l’avançament electoral andalús, intentant superar el primer test a les urnes del govern Sánchez sense els efectes de la sentència. I segurament Rivera pensa que això, en principi, ha de resultar favorable per una formació que s’ha mostrat (sempre segons ell) coherent amb els seus principis i constant en les seves accions en favor de la governabilitat. Per això fa el que fa.Però em temo que també perquè pensa que, si el comportament electoral andalús no segueix el seu esquema mental, el conjunt dels espanyols es tindrà ben merescuda la situació a la que ens aboqui la seva inconsciència de no veure que ells, el partit taronja, son els únics garants del futur d’aquesta Espanya tan “guai” que ara tenim, obligant-lo a ell a dedicar-se a plantar carbasses. Per això, en el fons, em temo que darrera aquesta imatge que pretén ser seriosa i responsable, s’hi pot amagar, no un despistat que no sap llegir la situació actual, sinó un despitat que, com Lluís XV, pensa allò de “Desprès de mi, el diluvi”. Una frase que, per cert, alguns atribueixen a qui realment manava, la seva amant no dissimulada, la Pompadour.