Carilda Oliver Labra

El passat 29 d’agost va morir a la ciutat cubana de Matanzas la poeta Carilda Oliver Labra (1922-2018). Premi Nacional de Literatura de l’illa de Cuba (1998), estava considerada una de les principals veus femenines de la poesia cubana. Va morir a la seva casa familiar de la Calzada Tirry 81. Allà es van exposar les seves cendres. El dia 6 de juliol havia fet 96 anys.

Advocada de professió, va ser professora de pintura, dibuix i escultura, però la seva vocació era l’escriptura. Autora de més de quaranta llibres de poemes, aquí vam poder llegir una Antología poética (Visor libros) a cura de Marilyn Bobes, publicada l’any 1997. Carilda Oliver va escriure una poesia trencadora que, segons l’estudiosa Marilyn Bobes, encara espera una desapassionada i justa interpretació. Què vol dir, Bobes? Hi ha una manera de ser justos: llegir l’obra amb atenció i valorar-la sense prejudicis, també respecte del personatge, que en el cas de Carilda Oliver Labra va contar molt. Es va casar diverses vegades –l’últim marit tenia 50 anys menys que ella- i va ser protagonista de moltes històries amoroses que ella mateixa va relatar en els seus poemes. Amb gosadia pel seu temps, Carilda Oliver Labra va trencar esquemes, va utilitzar la poesia per reivindicar l’erotisme, la sensualitat, la feminitat lliure i la llibertat d’escollir en una societat que preferia la dona enquadrada en els rols de mare o de lluitadora.

La personalitat forta i poc convencional de Carilda Oliver Labra va convertir la poeta en un mite vivent. A aquest mite, per bé o per mal, potser també hi va contribuir un dels seus poemes més coneguts, Canto a Fidel, que va escriure l’any 1957 i va enviar al comandant Fidel Castro amb un missatger –el duia plegat en una de les seves botes- a Sierra Maestra, quan la Revolució encara era en procés i no es faria efectiva fins al 1959.

A la mort de Carilda Oliver Labra s’han publicat molts obituaris i s’han repescat entrevistes que paguen la pena de ser llegides. Pel seu interès per a la ciutat de Vilanova i la Geltrú, agermanada amb la ciutat de Matanzas des de l’any 1998 (aquest any farà vint anys i s’estan preparant celebracions), reprodueixo uns fragments d’una entrevista que es va publicar al diari Granma el dia 8 de juliol de 2002, quan Carilda Oliver Labra tot just feia dos dies que havia fet 80 anys:

Es imposible imaginarse a la ciudad de Matanzas sin pensar en Carilda. En su simbología, es quizás el personaje más recurrente de este rincón cubano bañado por el mar y sostenido por sus puentes. Cada madrugada revive su viejo amor que la une a su terruño, incesante inspiración de su obra poética. Por eso los matanceros anuncian con orgullo ser vecinos de esta mujer ya octogenaria, convencida y confesa de que fuera de su ciudad y de su casona de Tirry 81 no puede crear ni un solo verso. 

Es por temperamento y vocación una mujer que adora la independencia, y que fue sacudida en su existencia más íntima por el proceso revolucionario. Su casa se parece a su edad. Las paredes tienen la marca del tiempo. Cuadros, libros, diplomas, fotos y papeles están ubicados como al descuido. Sentada a escasa distancia del patio, esa especie de santuario donde ella ha creado lo mejor de su obra, Carilda revela el sentido de su vida. 

 - Fuiste incomprendida e incluso preterida durante algunos años. ¿Qué queda de aquel recuerdo?  

«No ha quedado ningún rencor, es un fenómeno casi espontáneo de los años que vivíamos. Siempre tuve fe. Escribí, escribí y engaveté. De ahí salió el libro Desaparece el polvo, que aunque irrumpe en los 80 fue escrito en los 60, pero de haberse publicado entonces hubiera causado cierto asombro, y es que se adelantaba un tanto a la época. Es uno de mis predilectos por su audacia y transgresión de determinados conceptos y normas sociales, y porque es un libro muy hermoso en medio de la turbulencia».

En la mateixa entrevista, en ser preguntada què voldria fer encara, diu Carilda que voldria escriure una novel·la com va fer Dulce María Loynaz, a qui estimava i admirava. Però ni tan sols Dulce María Loynaz considerava que Jardín fos una novel·la: és un llibre atípic i força autobiogràfic on la poesia vessa pels quatre costats. No sabem si Carilda Oliver Labra, que també va escriure una poesia molt autobiogràfica, ha deixat cap manuscrit. Un cop desaparegut el seu personatge, és desitjable que la seva obra es contempli a través dels seus miralls creatius, com diu Marilyn Bobes en el text introductori de l’Antología poética.