Qui? Jo...?

El joc del gat i la rata dels màsters, tesi i altres variants universitàries d’interès curricular m’ha fet recordar l’acudit aquell del gitano que, enxampat per la benemèrita amb un porquet robat carregat a l’esquena, es defensa amb un “pasa bicho” mentre s’espolsa l’animaló com qui es treu del damunt una teranyina de la qual, fins aquell moment, no n’era conscient.

En el fons, és el que sembla haver-se instal·lat com a mecanisme de resposta primària entre la classe política d’aquest país. Surt un rumor (del qual, curiosament, ningú explica l’origen) que dóna peu a una noticia (de la qual ningú sol explicar com ha aconseguit les proves el mitjà de comunicació que la publica) que l’afectat desmenteix com pot i amb més o menys èxit momentani (generalment sense aportar proves o aportant-les de forma escadussera) fins que la pressió ambiental (o la dels que comparteixen vaixell polític amb ell) es fa insuportable i l’afectat abandona (amb dimissió per comunicat o fent mutis cap a les bambolines) entre apel·lacions a la seva honorabilitat i referències al bé superior de la política o les idees que diu representar i que reclamen la seva immolació voluntària.

Cal reconèixer, però, que hi ha hagut un cert canvi de comportament que, al meu entendre, marca diferències entre el que passava fa uns mesos i el que està passant aquests dies. D’aquelles defenses numantines de l’honor, la presumpció d’innocència i el càrrec que feia el PP (probablement fruit de la seva majoria absoluta) hem passat a les excuses precipitades i dubitatives i a les dimissions més o menys ràpides de PP i PSOE. Res a veure el comportament de Francisco Camps, Rita Barberà, Jaume Matas o Ricardo Costa, amb el més recent de Màxim Huerta, Cristina Cifuentes o Carmen Montón.

Però el canvi més significatiu, si més no per mi, és el pas de les acusacions de frau i malversació cap als partits, que sovintejaren fa un temps i encara roden pels jutjats, a les de frau i malversació fetes a títol personal. Una nova tipologia que va encapçalar l’efímer ministre de Cultura i Esports Màximo Huerta (encara amb diners evadits com a teló de fons) i que, ja en l’àmbit universitari i de currículum personal, ha afectat a les polítiques abans esmentades, a les que sembla que es podrien afegir Pablo Casado i fins i tot el propi Pedro Sánchez. Curiosament, és un àmbit molt més personal que, per tant, deixa fora de sospita als partits. Si més no, de sospita directa o d’acció delictiva imputable. Però que els posa en la mateixa tessitura que les universitats. Haver donat un càrrec (com les universitats donaren un diploma) a una persona que no estava tan preparada com deia.

És evident que no podem generalitzar. Que una universitat, la Joan Carles I de Madrid, hagi muntat un xiringuito per repartir favors, no significa que totes ho facin. Ni tan sols que aquella ho tingui generalitzat en els seus processos de funcionament. Però cal reconèixer que tots plegats estem tan escaldats que no ens sorprendria que, si hom segueix gratant, sortissin altres casos i variants de “solucionadors” que afinessin els desitjos del poder des de la seva parcel·la de poder.

Per tant, entenc que la nostra salut democràtica requereix una neteja a fons de tot plegat. Perquè, a veure, la Sra/Sr .............. (Posar el nom de la dimitida o amenaçat que més ràbia us faci) no sabia que el seu màster era més fals que un duro sevillano?. Com és que, sabent-ho, va acceptar el càrrec sense avisar al seu cap del perill latent? I si ho va fer, com és que el cap va donar l’ordre de seguir amb el nomenament? Tan mancats de candidats vàlids estan les altes esferes del poder? Que potser no s’adonen del mal que estan fent a la democràcia i, de retruc, al seu propi partit?

Podrem argumentar que les ambaixades catalanes o les espanyoles (per posar un exemple) son un cau d’enxufats, però pel que anem veient, les universitats també. Doncs diguem-ho tot. I de tots.

Està bé que parlem dels espavilats, encara que siguin presidents de govern. Però potser ja seria temps de començar a parlar, també, dels “espaviladors”. D’aquell cap que ordena manipular actes, del professor que autoritza faltes d’assistència, del tribunal que no verifica els plagis de les tesi o els treballs.

Potser aleshores, quan li demanin responsabilitats a algú, mai més tornarem a sentir que els respon: “Qui? Jo...?”